Crítica
teatre
Al ‘burladero’
El públic contempla com uns toregen el desfavorit de l’escena. Des del burladero de la plaça de braus. Des de la barrera. Sense poder-s’hi implicar. A escena, dos companys de feina es rifen el tercer. El menystenen a vegades amb subtilitat, i d’altres, amb un cinisme insultant. El pobre brau que ha saltat a la plaça sense saber que en serà víctima no pot fer res més que defallir. En un teatre de l’oprimit, l’observador de la injustícia i que no dignifica la víctima també és culpable com el botxí. La posada en escena dels Sixto Paz (dirigida per Pau Roca) no permet que l’espectador sensible eviti un drama que s’intueix i que, potser només remotament, es produeixi un canvi que redimeixi el públic. I, per tant, converteix la comèdia de situació en un riure glaçat, incòmode, en què tothom és còmplice d’un acomiadament.
És el segon cop que els de Sixto Paz aborden un text cruel de Mike Bartlett. Potser a Cock (Club Capitol, 2012) el final tenia una sortida més oberta. Ara no hi ha indult possible. Amb un repartiment en què repeteix Joan Carreras (Pretty) i Mar Ulldemolins (Cock) troben una peça d’autoria contemporània pensada per a un públic ampli i que incomoda. L’obra se situa en un despatx sense res més que una màquina d’aigua, una mena de ring que, d’entrada, s’identificarà com una plaça de braus pels venedors d’aigua i caramels i per l’escombrada de la pista, de la faena anterior. Només cap al final de la peça s’anirà advertint que el vestit jaqueta recorda un vestit de torero i la il·luminació agafarà un vermell sanguinari. S’opta per una crueltat freda. Un cinisme exagerat. Són inclements amb tothom. El final justifica a bastament l’arrencada.
Clavells al sorral!