Quan són elles les que miren Dalí

“Gala és impres­cin­di­ble per a la com­prensió total de Dalí”, asse­gura Montse Aguer, direc­tora dels museus dali­ni­ans i del seu cen­tre d’estu­dis, que va apro­fi­tar per recor­dar l’expo­sició que aquest estiu li dedi­carà el MNAC. Però “la dama del cas­tell” no és l’única dona que va aju­dar l’artista a cons­truir la seva imatge pública per mitjà de la foto­gra­fia. Al seu vol­tant, n’hi va haver mol­tes altres, la majo­ria silen­ci­o­ses, fuga­ces, quasi igno­ra­des, que apor­ten una mirada pot­ser no pas gaire dife­rent de la que van con­tri­buir a divul­gar els col·labo­ra­dors mas­cu­lins de Dalí, des de Man Ray a Phi­lippe Hals­man, però que merei­xen un lloc des­ta­cat, no només en l’ima­gi­nari dalinià, sinó en la història mateixa de la cre­ació fotogràfica. Elles foto­gra­fien Dalí, la nova expo­sició de petit for­mat del cas­tell de Púbol, reu­neix 48 retrats de Dalí rea­lit­zats per catorze auto­res que van enfo­car-lo amb la càmera al llarg de la seva car­rera, des del mera­vellós estiu de 1930 en què el jove pin­tor se sot­met amb un aban­do­na­ment sen­sual a l’escru­tini de Gala, fins a les mas­ca­ra­des hip­pies de finals dels anys sei­xanta que va per­pe­tuar una noia que esti­ue­java a Cadaqués, la inèdita Mic­he­lle Vin­ce­not, que va dei­xar tes­ti­moni del Dalí que ja es per­me­tia paro­diar la seva pròpia con­dició de feno­men de mas­ses. Les foto­gra­fies que li va fer Gala el 1930, algu­nes al cos­tat de Paul Éluard, són les que per­me­ten acce­dir, ben mirat, al Dalí més natu­ral, menys “cons­truït”, a pesar que ell repre­senti davant la càmera la posa de la seducció i ella, al seu torn, com escriu la crítica de cinema Imma Merino en el text de pre­sen­tació del catàleg, docu­menti en certa manera el canvi de pare­lla immi­nent. Però aques­tes foto­gra­fies excep­ci­o­nals, a banda de reflec­tir l’emergència escla­tant de l’amor, per­me­ten elu­dir la imatge de Gala com a musa per rei­vin­di­car-la també com a cre­a­dora. “Exis­tia una Gala ante­rior a Dalí, molt interes­sada en la lite­ra­tura, i que serà qui ani­marà l’artista a escriure i qui de fet li farà d’edi­tora”, va subrat­llar Montse Aguer, que veu en aquesta nova pro­posta un “canvi d’enfo­ca­ment” de la fun­dació per donar visi­bi­li­tat a les dones.

Algu­nes de les catorze fotògra­fes de l’expo­sició, esco­lli­des pel fet que estan repre­sen­ta­des al fons del Cen­tre d’Estu­dis Dali­ni­ans i pre­sen­ta­des en un acu­rat mun­tatge del sem­pre sol­vent Pep Cana­leta, van dedi­car-se de manera oca­si­o­nal a la foto­gra­fia, com la mateixa Gala o Yvonne Hals­man, totes dues eclip­sa­des pels seus com­panys, però d’altres són pro­fes­si­o­nals de pri­mera fila, com Karen Radkai i Martha Hol­mes, que havien tre­ba­llat per a Vogue o Life, i Denise Bellon, Mar­cia Kee­gan o Suzi Embo, encara que no han tin­gut prou reco­nei­xe­ment, com tam­poc Lise­lotte Stre­low o Lies Wieg­man, a penes cone­gu­des fora dels seus països. D’altres han estat valo­ra­des per con­tri­bu­ci­ons al món de l’art dife­rents de la foto­gra­fia, com Valen­tine Hugo, Anna Lae­ti­tia Pecci-Blunt o Glo­ria Brag­gi­otti, però totes repre­sen­ten un model de dona lliure, moderna i cre­a­tiva desatès fins ara en relació amb Dalí.

El tre­ball de recerca que han hagut d’afron­tar les comissàries, Bea Crespo i Rosa M. Mau­rell, ha estat meti­culós i detec­ti­vesc, tenint en compte l’escassa infor­mació dis­po­ni­ble sobre mol­tes d’aques­tes dones, enter­ra­des sota l’aca­pa­ra­dora pre­e­minència de la mirada mas­cu­lina. De fet, han hagut de recórrer al tes­ti­moni de fonts vives que pogues­sin il·lumi­nar la fos­cor a què han estat rele­ga­des i que són reco­lli­des en el magnífic catàleg edi­tat per Àlex Gifreu, on poden apre­ciar-se algu­nes foto­gra­fies de Dalí no inclo­ses a l’expo­sició, com la que li va fer la cine­asta Agnès Varda el 1955 o la de Vivian Maier de 1955, un retrat excep­ci­o­nal que posa cara a cara, com diu Imma Merino, “l’home que va esforçar-se més a fer-se veure amb la dona que va fer més per no ser vista”. En tot cas, però, no sem­bla que hi hagués una “manera feme­nina” d’acos­tar-se a Dalí que tras­passés la màscara, perquè en el seu cas la màscara era el retrat.