“Sempre hem intentat fer cinema a contracorrent”

R.G.: És com a l’obra de Txèkhov El jardí de les cireres. Vaig fer una nota d’intenció molt al principi del projecte en què deia que m’agradaria que aquesta casa fos com el meu jardí de les cireres.

A.A.: La família no l’esculls, però aquesta família del rodatge sí que l’hem creada nosaltres. Efectivament, quan rodes tantes pel·lícules junts, es creen unes relacions d’amistat, de complicitat, i ho fa tot més fàcil. Tens ganes de rodar plegats.

R.G.: Sí, cada vegada ho faig més. Fins i tot en algunes pel·lícules puc dir que el guió parteix d’ells, de pensar què els pot passar, als personatges de Jean-Pierre Darroussin, d’Ariane Ascaride... Són al principi de l’escriptura del guió. Vaig pensar que mai havien fet el paper de germans a les meves pel·lícules i en aquesta ho són. També em passa amb els actors joves. En un moment donat no sabíem si Robinson Stévenin podria rodar la pel·lícula per qüestions de feina i, per mi, la idea de buscar un actor semblant per fer aquest paper em va semblar dramàtica. Saber que escric per a aquests actors em permet anar molt més enllà.

R.G.: En el cinema que hem fet sempre hem intentat anar a contracorrent, ser desconcertants, i fer que coses improbables siguin possibles. Volem moure la realitat en què vivim, fer que la realitat de la pel·lícula es mogui amb la idea que això mateix es traslladi a la vida, a l’exterior. Intentem aplicar al cinema unes regles de joc diferents de les que s’apliquen a la vida real.

A.A.: És tal com passa ara, estàs a la platja i veus policies, soldats, l’exèrcit... Això és l’Europa d’avui dia, un continent que vigila les seves costes. Em va impressionar veure l’any passat a Almeria, en una platja a l’estiu plena d’estiuejants, com va aparèixer una pastera plena d’immigrants i van començar a córrer com bojos. Era una cursa de la misèria que travessava una societat d’oci i benestar.

R.G.: Així és com intento fer el cinema: explicar la història del món a través de tres o quatre personatges. El pare d’aquests tres germans ha mort. Un d’ells sempre era allà i els altres hi tornen. És una història petita, ancorada en uns pocs personatges, però alhora abraça temes més universals: l’arribada dels nens, l’emigració, compartir la riquesa... Totes aquestes coses estan integrades en aquests tres personatges i la seva petita història, i es converteix en un cinema metafòric, en una paràbola. Així és com entenc que ha de ser el cinema.