“L’esbart dansaire és una activitat molt rica, però li cal promoció”

Jo vaig començar de petit en un esbart, a l’Orfeó Gracienc, i vaig dedicar uns anys també al Millet i al Verdaguer. A meitat d’aquesta etapa vaig descobrir la dansa clàssica i vaig començar a formar-me com a ballarí mentre encara seguia ballant en els esbarts, perquè m’agradava i perquè hi havia els meus amics. Després de formar-me a l’Institut del Teatre vaig començar a formar part de diverses companyies professionals. La dansa tradicional catalana mai l’he deixat, tot i el fet d’haver passat tants anys fora.

Uns trenta anys, sobretot a Madrid i també a París i als Estats Units. Vaig estar fins als 18 o 20 anys amb la dansa tradicional catalana; després, 30 anys en la dansa professional com a intèrpret en diverses companyies, i en acabar la carrera professional em vaig reconvertir en gestor cultural i productor d’espectacles. L’etapa de dansa professional ha estat quasi tota fora d’Espanya i de Catalunya. Arriba un moment que tinc ganes de tornar, i després d’una intensa vida professional vaig tornar al sector amateur de l’espectacle.

Treballar amb persones que no són professionals però els agrada la dansa és molt gratificant, potser més que fer-ho amb professionals, perquè els aportes eines per superar les dificultats que tenen perquè no estan formats com a ballarins. Amb poques indicacions aconsegueixen allò que volien fer i que no sabien com fer-ho. I quan descobreixen que ho poden fer per ells mateixos senten molta satisfacció.

Sí, amb persones que no són professionals no pots pretendre obtenir grans coses, però analitzant el grup i veient què es pot fer amb aquest grup se’n treu molt bon resultat. Encara que els intèrprets no millorin molt, sí que aconsegueixes un conjunt més depurat i que tothom balli amb el mateix estil.

A tot arreu hi ha grups que ballen dansa tradicional popular amb millor qualitat o menys, però la teatralitat que s’ha donat a la dansa tradicional catalana és quelcom que no passa a altres llocs. Aquí, per interès o lucidesa de certes persones com Albert Sans o Salvador Melo, pioners a l’hora de portar la dansa tradicional a l’escenari, es crea aquesta tendència, i avui dia l’esbart que no fa un espectacle que es pugui portar al teatre no hi té cabuda.

Això ve d’una història en què els aristòcrates a inicis del 1900 es reunien per carnestoltes per ballar i el poble també volia participar-hi però no li deixaven fer-ho. El poble s’inventa una bèstia de foc per espantar l’aristocràcia. Els nobles s’espanten i la gent del poble, representada pels Esparriots, pot celebrar la festa. El ball que es va fer per a aquesta ocasió fa anys és intocable. No hi he intervingut, però sí que he creat enguany la mateixa festa per als fills dels aristòcrates, que són els nens de l’Esbart. Els adults ballen una dansa molt cerimoniosa, els nens, en canvi, ballen una dansa més alegre.

Al llarg dels quatre anys hem presentat quatre espectacles. No faig la presentació clàssica de ball i lectura, busco sempre un fil conductor per encabir totes les danses que presentem dins d’un espectacle. L’últim es va estrenar el 4 de març i es diu Les estacions, que representa les quatre estacions a partir de danses característiques entorn del sol, envoltat d’un textos i d’imatges projectades. L’ingredient principal són les danses tradicionals, però estan presentades amb un altre concepte.

Sí, elements de la teatralització de la dansa clàssica, de la tècnica. El fet d’haver estat productor d’espectacles també em dona moltes eines per presentar espectacles. Tenim dues coses a favor: als components de l’esbart els agrada fer-ho així i el públic s’ho passa bé.

Hi ha de tot, però està una mica malaltó. De les arts escèniques, la dansa és la té més mancances, li falten recursos. És una activitat molt creativa i molt rica que aporta a les persones el fet de compartir per participar en un treball que té un resultat artístic, però li cal promoció. Demanaríem a les instàncies públiques que promocionin la dansa tradicional en genèric.