Cultura popular

XAVIER BAGÀ

DIRECTOR DELS ESBARTS DANSAIRES DE MOLINS DE REI I DE LLINARS DEL VALLÈS

“L’esbart dansaire és una activitat molt rica, però li cal promoció”

Bagà, amb 30 anys d’experiència en la dansa professional, dirigeix els esbarts dansaires de Molins de Rei i de Llinars, i crea coreografies per a altres grups de dansa tradicional.

Ha tre­ba­llat com a ballarí pro­fes­si­o­nal de dansa clàssica, espa­nyola i fla­menc. Com fa el pas a la direcció de l’Esbart Dan­saire de Molins de Rei i de Lli­nars?
Jo vaig començar de petit en un esbart, a l’Orfeó Gra­ci­enc, i vaig dedi­car uns anys també al Millet i al Ver­da­guer. A mei­tat d’aquesta etapa vaig des­co­brir la dansa clàssica i vaig començar a for­mar-me com a ballarí men­tre encara seguia ballant en els esbarts, perquè m’agra­dava i perquè hi havia els meus amics. Després de for­mar-me a l’Ins­ti­tut del Tea­tre vaig començar a for­mar part de diver­ses com­pa­nyies pro­fes­si­o­nals. La dansa tra­di­ci­o­nal cata­lana mai l’he dei­xat, tot i el fet d’haver pas­sat tants anys fora.
Quants temps va viure fora?
Uns trenta anys, sobre­tot a Madrid i també a París i als Estats Units. Vaig estar fins als 18 o 20 anys amb la dansa tra­di­ci­o­nal cata­lana; després, 30 anys en la dansa pro­fes­si­o­nal com a intèrpret en diver­ses com­pa­nyies, i en aca­bar la car­rera pro­fes­si­o­nal em vaig recon­ver­tir en ges­tor cul­tu­ral i pro­duc­tor d’espec­ta­cles. L’etapa de dansa pro­fes­si­o­nal ha estat quasi tota fora d’Espa­nya i de Cata­lu­nya. Arriba un moment que tinc ganes de tor­nar, i després d’una intensa vida pro­fes­si­o­nal vaig tor­nar al sec­tor ama­teur de l’espec­ta­cle.
Per què? Què hi troba?
Tre­ba­llar amb per­so­nes que no són pro­fes­si­o­nals però els agrada la dansa és molt gra­ti­fi­cant, pot­ser més que fer-ho amb pro­fes­si­o­nals, perquè els apor­tes eines per superar les difi­cul­tats que tenen perquè no estan for­mats com a balla­rins. Amb poques indi­ca­ci­ons acon­se­guei­xen allò que volien fer i que no sabien com fer-ho. I quan des­co­brei­xen que ho poden fer per ells matei­xos sen­ten molta satis­facció.
Hi ha un salt qua­li­ta­tiu, suposo.
Sí, amb per­so­nes que no són pro­fes­si­o­nals no pots pre­ten­dre obte­nir grans coses, però ana­lit­zant el grup i veient què es pot fer amb aquest grup se’n treu molt bon resul­tat. Encara que els intèrprets no millo­rin molt, sí que acon­se­guei­xes un con­junt més depu­rat i que tot­hom balli amb el mateix estil.
Fora de Cata­lu­nya ha tro­bat un equi­va­lent als esbarts dan­sai­res?
A tot arreu hi ha grups que ballen dansa tra­di­ci­o­nal popu­lar amb millor qua­li­tat o menys, però la tea­tra­li­tat que s’ha donat a la dansa tra­di­ci­o­nal cata­lana és quel­com que no passa a altres llocs. Aquí, per interès o luci­desa de cer­tes per­so­nes com Albert Sans o Sal­va­dor Melo, pio­ners a l’hora de por­tar la dansa tra­di­ci­o­nal a l’esce­nari, es crea aquesta tendència, i avui dia l’esbart que no fa un espec­ta­cle que es pugui por­tar al tea­tre no hi té cabuda.
A Molins de Rei ha desen­vo­lu­pat core­o­gra­fies rela­ci­o­na­des amb les bèsties de foc, com el ball de l’aris­tocràcia, que pre­senta el Camell. Com sor­geix aquesta unió entre dife­rents ele­ments de cul­tura popu­lar?
Això ve d’una història en què els aristòcra­tes a ini­cis del 1900 es reu­nien per car­nes­tol­tes per ballar i el poble també volia par­ti­ci­par-hi però no li dei­xa­ven fer-ho. El poble s’inventa una bèstia de foc per espan­tar l’aris­tocràcia. Els nobles s’espan­ten i la gent del poble, repre­sen­tada pels Espar­ri­ots, pot cele­brar la festa. El ball que es va fer per a aquesta ocasió fa anys és into­ca­ble. No hi he inter­vin­gut, però sí que he creat enguany la mateixa festa per als fills dels aristòcra­tes, que són els nens de l’Esbart. Els adults ballen una dansa molt ceri­mo­ni­osa, els nens, en canvi, ballen una dansa més ale­gre.
Quan­tes core­o­gra­fies ha creat per a l’esbart de Molins?
Al llarg dels qua­tre anys hem pre­sen­tat qua­tre espec­ta­cles. No faig la pre­sen­tació clàssica de ball i lec­tura, busco sem­pre un fil con­duc­tor per enca­bir totes les dan­ses que pre­sen­tem dins d’un espec­ta­cle. L’últim es va estre­nar el 4 de març i es diu Les esta­ci­ons, que repre­senta les qua­tre esta­ci­ons a par­tir de dan­ses carac­terísti­ques entorn del sol, envol­tat d’un tex­tos i d’imat­ges pro­jec­ta­des. L’ingre­di­ent prin­ci­pal són les dan­ses tra­di­ci­o­nals, però estan pre­sen­ta­des amb un altre con­cepte.
Aquí es deu notar la influència de la seva car­rera.
Sí, ele­ments de la tea­tra­lit­zació de la dansa clàssica, de la tècnica. El fet d’haver estat pro­duc­tor d’espec­ta­cles també em dona mol­tes eines per pre­sen­tar espec­ta­cles. Tenim dues coses a favor: als com­po­nents de l’esbart els agrada fer-ho així i el públic s’ho passa bé.
El món de l’esbart dan­saire gau­deix de bona salut?
Hi ha de tot, però està una mica malaltó. De les arts escèniques, la dansa és la té més man­can­ces, li fal­ten recur­sos. És una acti­vi­tat molt cre­a­tiva i molt rica que aporta a les per­so­nes el fet de com­par­tir per par­ti­ci­par en un tre­ball que té un resul­tat artístic, però li cal pro­moció. Dema­naríem a les instàncies públi­ques que pro­mo­ci­o­nin la dansa tra­di­ci­o­nal en genèric.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.