“L’esbart dansaire és una activitat molt rica, però li cal promoció”

Jo vaig començar de petit en un esbart, a l’Orfeó Gra­ci­enc, i vaig dedi­car uns anys també al Millet i al Ver­da­guer. A mei­tat d’aquesta etapa vaig des­co­brir la dansa clàssica i vaig començar a for­mar-me com a ballarí men­tre encara seguia ballant en els esbarts, perquè m’agra­dava i perquè hi havia els meus amics. Després de for­mar-me a l’Ins­ti­tut del Tea­tre vaig començar a for­mar part de diver­ses com­pa­nyies pro­fes­si­o­nals. La dansa tra­di­ci­o­nal cata­lana mai l’he dei­xat, tot i el fet d’haver pas­sat tants anys fora.

Uns trenta anys, sobre­tot a Madrid i també a París i als Estats Units. Vaig estar fins als 18 o 20 anys amb la dansa tra­di­ci­o­nal cata­lana; després, 30 anys en la dansa pro­fes­si­o­nal com a intèrpret en diver­ses com­pa­nyies, i en aca­bar la car­rera pro­fes­si­o­nal em vaig recon­ver­tir en ges­tor cul­tu­ral i pro­duc­tor d’espec­ta­cles. L’etapa de dansa pro­fes­si­o­nal ha estat quasi tota fora d’Espa­nya i de Cata­lu­nya. Arriba un moment que tinc ganes de tor­nar, i després d’una intensa vida pro­fes­si­o­nal vaig tor­nar al sec­tor ama­teur de l’espec­ta­cle.

Tre­ba­llar amb per­so­nes que no són pro­fes­si­o­nals però els agrada la dansa és molt gra­ti­fi­cant, pot­ser més que fer-ho amb pro­fes­si­o­nals, perquè els apor­tes eines per superar les difi­cul­tats que tenen perquè no estan for­mats com a balla­rins. Amb poques indi­ca­ci­ons acon­se­guei­xen allò que volien fer i que no sabien com fer-ho. I quan des­co­brei­xen que ho poden fer per ells matei­xos sen­ten molta satis­facció.

Sí, amb per­so­nes que no són pro­fes­si­o­nals no pots pre­ten­dre obte­nir grans coses, però ana­lit­zant el grup i veient què es pot fer amb aquest grup se’n treu molt bon resul­tat. Encara que els intèrprets no millo­rin molt, sí que acon­se­guei­xes un con­junt més depu­rat i que tot­hom balli amb el mateix estil.

A tot arreu hi ha grups que ballen dansa tra­di­ci­o­nal popu­lar amb millor qua­li­tat o menys, però la tea­tra­li­tat que s’ha donat a la dansa tra­di­ci­o­nal cata­lana és quel­com que no passa a altres llocs. Aquí, per interès o luci­desa de cer­tes per­so­nes com Albert Sans o Sal­va­dor Melo, pio­ners a l’hora de por­tar la dansa tra­di­ci­o­nal a l’esce­nari, es crea aquesta tendència, i avui dia l’esbart que no fa un espec­ta­cle que es pugui por­tar al tea­tre no hi té cabuda.

Això ve d’una història en què els aristòcra­tes a ini­cis del 1900 es reu­nien per car­nes­tol­tes per ballar i el poble també volia par­ti­ci­par-hi però no li dei­xa­ven fer-ho. El poble s’inventa una bèstia de foc per espan­tar l’aris­tocràcia. Els nobles s’espan­ten i la gent del poble, repre­sen­tada pels Espar­ri­ots, pot cele­brar la festa. El ball que es va fer per a aquesta ocasió fa anys és into­ca­ble. No hi he inter­vin­gut, però sí que he creat enguany la mateixa festa per als fills dels aristòcra­tes, que són els nens de l’Esbart. Els adults ballen una dansa molt ceri­mo­ni­osa, els nens, en canvi, ballen una dansa més ale­gre.

Al llarg dels qua­tre anys hem pre­sen­tat qua­tre espec­ta­cles. No faig la pre­sen­tació clàssica de ball i lec­tura, busco sem­pre un fil con­duc­tor per enca­bir totes les dan­ses que pre­sen­tem dins d’un espec­ta­cle. L’últim es va estre­nar el 4 de març i es diu Les esta­ci­ons, que repre­senta les qua­tre esta­ci­ons a par­tir de dan­ses carac­terísti­ques entorn del sol, envol­tat d’un tex­tos i d’imat­ges pro­jec­ta­des. L’ingre­di­ent prin­ci­pal són les dan­ses tra­di­ci­o­nals, però estan pre­sen­ta­des amb un altre con­cepte.

Sí, ele­ments de la tea­tra­lit­zació de la dansa clàssica, de la tècnica. El fet d’haver estat pro­duc­tor d’espec­ta­cles també em dona mol­tes eines per pre­sen­tar espec­ta­cles. Tenim dues coses a favor: als com­po­nents de l’esbart els agrada fer-ho així i el públic s’ho passa bé.

Hi ha de tot, però està una mica malaltó. De les arts escèniques, la dansa és la té més man­can­ces, li fal­ten recur­sos. És una acti­vi­tat molt cre­a­tiva i molt rica que aporta a les per­so­nes el fet de com­par­tir per par­ti­ci­par en un tre­ball que té un resul­tat artístic, però li cal pro­moció. Dema­naríem a les instàncies públi­ques que pro­mo­ci­o­nin la dansa tra­di­ci­o­nal en genèric.