Fenosa i Picasso: l’art de l’amistat

L’escultor preferit de Picasso va ser Apel·les Fenosa. Li va arribar a comprar 150 peces que li feien companyia al seu estudi, desades damunt de radiadors, taules i prestatges, i que ensenyava tot ufanós a les seves visites. També n’hi va encarregar algunes, tot i que no sempre va aconseguir que les materialitzés. I no serà perquè Fenosa no anés curt de diners. Picasso era molt Picasso, però és que Fenosa també era molt Fenosa. Per exemple, li va demanar que retratés tres de les seves companyes sentimentals –Olga Khokhlova, Marie-Thérèse Walter i Dora Maar–, però només es va avenir a fer el de la tercera. Olga la veia tibada i Marie-Thérèse, distant. Amb Dora, en canvi, van connectar de seguida i van compartir un munt d’estones, com els cèlebres dinars amb tota la colla a la modesta fonda parisenca Le Catalan.

La història d’aquest bust de Dora Maar és tan particular que mereix més atenció de la que se li ha donat, cosa que ha fet, ara, la Fundació Apel·les Fenosa del Vendrell. La tenaç investigació del seu director, Josep Miquel Garcia, ha culminat en una exposició, Un retrat a quatre mans (fins al setembre). I el títol ja ho diu tot: aquesta petita obra, de tan sols 25 centímetres, va ser modelada per Fenosa, que la va començar, i per Picasso, que la va acabar. Però la doble autoria ha dut a equívocs fins no fa massa, i, de fet, està per veure si l’estudi de Garcia convenç a tothom, conscient l’expert mateix que no tots els enigmes estan resolts.

Fenosa fa i Picasso desfà

El biògraf de Maar, James Lord, va ser qui va revelar els secrets del procés de creació d’aquest cap, que va tenir lloc al taller de Picasso del carrer Grands Agustins. I la cosa va anar així: “Picasso va ser present mentre l’escultor treballava. El bust es va acabar en una tarda i Picasso el va lloar amb entusiasme. Tot just va marxar Fenosa, Picasso es va queixar d’un o dos detalls que es podien corregir. El material encara era tou i va començar a millorar-lo i, en una hora, havia creat una escultura completament diferent.” Lord brodava el relat amb la recriminació de la musa a Picasso quan va veure el resultat: havia menyspreat Fenosa i li ho explicaria, cosa que no sabem si va acabar fent ni, en cas que sí, quina podria haver estat la reacció de l’artista català: s’hauria enfadat o hauria acceptat de bon grat les aportacions del mestre?

Per Lord, per tant, l’obra és exclusivament de Picasso, perquè va transformar del tot la base de Fenosa. I així, signada només per ell, va sortir en el primer catàleg de les seves escultures publicat per Werner Spies el 1971.

Probablement ja no hi hagués hagut discussió si no fos perquè el 1998, en la venda pública dels béns de Maar, va reaparèixer el bust (l’original de guix i una de les dues còpies en bronze que va fer fondre Picasso: una per a ell i l’altra per a la seva estimada) atribuït a Fenosa. I aquí comença el misteri. I els embolics entre els hereus dels dos creadors. Nicole Fenosa, entestada a recuperar l’obra del seu difunt marit dispersa en col·leccions particulars, va adquirir en la subhasta la peça de guix per 70.000 francs, xifra que, no cal ni dir-ho, hagués tingut un zero de més si hagués dut la rúbrica picassiana. I en va fer replicar cinc bronzes, per vendre’ls, excepte un que, com el guix, va anar a parar a la fundació. El fill de Picasso, Claude, es va posar fet una fera.

Llavors, de qui és realment la Tête de Dora Maar? Per Garcia, és evident que en l’obra conviuen els llenguatges dels dos artistes. “El format, la tècnica i el coll llarg de la figura són pròpiament fenosians, mentre que en el front i en la barbeta es veu el segell de Picasso”, subratlla. El director de la Fundació Fenosa creu que Picasso, tan possessiu amb les seves dones, va retocar la peça en un arravatament de gelosia, sense que vulgui dir que desmereixés el treball de Fenosa. I el que és segur és que, arribés o no a saber mai el que havia fet Picasso sense el seu consentiment, el vincle no es va trencar.

“Picasso i Fenosa van ser grans amics”, emfasitza Garcia, que ha omplert les sales de la fundació de documents inèdits i obres que en donen fe, com ara els dibuixos preparatoris del pessebre que Picasso va voler que creés Fenosa per a la seva filla Maya o alguns plats de la vaixella amb què l’escultor va voler obsequiar-lo, inspirada en els seus motius, com ara el colom volant amb una branca al bec. Entre els dos hi havia una diferència de divuit anys, i això és el que va marcar la relació protectora que va establir Picasso amb Fenosa quan aquest va arribar a París als anys vint amb una mà al davant i l’altra al darrere. El malagueny, que ja era tota una institució de l’art, no només li va comprar obra (“visc gràcies a Picasso”, diria Fenosa), sinó que també el va integrar en el seu cercle més íntim, el va posar en contacte amb marxants i galeries i li va donar alguns consells de gat vell per saber-se moure en aquell món d’harpies: “Els qui t’estimaran seran els qui guanyin quatre rals a costa teva.”

Les seves vides es van tornar a enllaçar fortament després de la Guerra Civil espanyola. Picasso va tenir molta sensibilitat amb els artistes catalans exiliats, i lògicament en un grau extra amb el seu antic amic Fenosa, un republicà fins al moll de l’os que s’havia entregat en cos i ànima al rescat del patrimoni artístic religiós amenaçat per la follia dels incontrolats. És al París ocupat pels alemanys on es va gestar el retrat a quatre mans. Inicialment, estava datat el 1941, però Garcia ha certificat que és anterior, perquè la foneria que va fer els tiratges va tancar el 1940, víctima de la paranoia dels nazis per fer-ne ús per a la seva indústria de guerra.

El bust de Dora Maar no és l’única comanda que va fer Picasso a Fenosa. També li va suplicar que el retratés a ell. “D’entrada, s’hi va negar, perquè li feia respecte, però el va convèncer Coco Chanel, que era la seva amant”, apunta Garcia. El joc va continuar quan Picasso també va esculpir el rostre de Fenosa. Cap d’aquestes dues peces s’ha conservat... en principi. El retrat de Picasso fet per Fenosa hauria acabat destruït per la seva fragilitat. Però el retrat de Fenosa fet per Picasso, Garcia està convençut que s’amaga mal catalogat en una peça de nom Tête de femme. “No sembla factible la idea que es perdés. Res del que feia Picasso es perdia”, conclou el director de la Fundació Fenosa.

Enguany, fa 30 anys de la mort de Fenosa i la millor manera de recordar-lo és persistint en el seu coneixement i divulgant el seu llegat. A més de la seva fundació, la galeria Dolors Junyent de Barcelona també ha muntat una exposició amb una vintena de les seves escultures (fins al 30 de maig). Una mostra que està de dol per la sobtada pèrdua de la fundadora de l’espai i del seu marit en un accident de cotxe justament quan tornaven de la inauguració de l’exposició del Vendrell.