“El joc és una altra forma d’explicar la literatura”

Em va semblar que seria interessant introduir en les pàgines de cultura d’un mitjà de comunicació un element lúdic al voltant de la cultura i la literatura. No invento res. Màrius Serra ho fa amb la llengua. I és habitual en el periodisme anglosaxó i en el francès. Les versions digitals dels grans diaris a l’Estat francès tenen jocs sobre llengua i sobre cultural. El que faré serà proposar al lector una sèrie de preguntes sobre literatura, algunes de coneixement bàsic i d’altres més difícils. Cada setmana hi haurà un tema i les preguntes del joc hi giraran al voltant, amb diverses respostes possibles. I, en un altre espai a la mateixa revista, apareixeran les solucions perquè el lector vegi quines n’ha encertat.

Per mi, l’important no és que la gent ho encerti o no, sinó que tingui la sensació d’aprendre coses. I el joc és una manera molt interessant de fer-ho.

De tot. Una bona part dels temes estaran enfocats sobre literatura catalana, i d’altres sobre literatura universal. Dependrà en algun cas dels moments i de l’actualitat. I tractarà sobre literatura entesa en un sentit ample: des de les obres mestres i les universals, fins a les que tenen un caràcter més comercial, premis i esdeveniments literaris, els Nobel, els premis catalans, les llibreries... La literatura és un camp molt gran i variat.

El primer seran les primeres frases de set obres relativament conegudes de la literatura catalana i el lector haurà d’esbrinar a quina obra pertanyen. És una altra manera d’explicar literatura. Hi ha molts articles sobre cultura i llibres i es fa difícil afegir-hi coses interessants i originals. El joc pot ser un mitjà diferent i accessible per fer-ho.

Per a mi és molt engrescador poder-hi col·laborar. El seu nom, La República, demostra una voluntat de treure’s els complexos de sobre, que, per mi, és una actitud molt sana. Per això espero que pugui convertir-se en una veu que compti en el panorama mediàtic català i que inciti a la normalització de la república i de la independència com a projecte positiu per al conjunt de la societat catalana.

Sí. Estic molt content que Jo soc aquell que va matar Franco hagi obtingut aquest reconeixement. He volgut fer una història a través d’una ucronia: què hauria passat si Franco, l’any 1940, hagués declarat la guerra als aliats i hagués entrat en la Segona Guerra Mundial. L’exèrcit franquista passa la frontera cap a l’Estat francès i bombardeja Perpinyà. El protagonista es troba immers en aquests esdeveniments. És un home enamorat de la llengua catalana escrita, corrector, i s’adona que els diccionaris no li serveixen de res i ha d’espabilar-se d’una altra manera.

Em permet accedir a més gent i tenir més lectors i, en general, això és sempre el que vol un escriptor: ser més llegit. Però per a mi també és especialment important, perquè em vaig educar en l’escola francesa, en què la cultura i la llengua catalanes no existien. Em van educar per no saber mai res de Catalunya ni del català. Vaig descobrir que hi havia una cultura escrita en català als 16 anys i que m’havien mentit fins llavors. A l’altre costat de la frontera, hi havia un país veritable, amb un cultura i una llengua que eren les meves. I em vaig bolcar a llegir-la, aprendre-la i, amb els anys, a escriure-la i, modestament, a participar-hi.

Quan em vaig fer escriptor, la intenció també era tornar el que la cultura catalana m’havia donat. Aquest joc sobre literatura per a La República és una manera, modesta, de tornar aquest favor.