“La literatura és aquell ingredient rar que tenen molt pocs llibres”

oaquim Brossa de la Barre (Maçanet de la Selva, 1972) acaba de publicar la seva primera novel·la, Los equivocados, amb una editorial de Castelló especialitzada en autors novells. El títol es presta a la broma fàcil a costa d’un informàtic amb vel·leïtats literàries, però la seva trajectòria revela just el contrari: és un escriptor que viu de la informàtica. Als tres anys, la llegenda familiar diu que ja va escriure el seu primer conte, i als 23 va decidir deixar-ho tot per la literatura. Fins que l’arrogància juvenil va donar-li el primer revés: el rebuig d’una editorial el va tornar humil; tant, que va tardar deu anys més a tornar a escriure.

La literatura m’apassiona des que era petit, però com que treia bones notes, només tenia dues opcions: o ser metge o ser advocat. Em vaig matricular de dret i vaig aguantar fins a tercer. Vaig pensar que filologia s’avindria més amb el meu caràcter, però em va decebre i també la vaig deixar a mitges. Llavors em vaig posar a escriure com un boig.

No sempre. Als disset anys vaig escriure un conte sobre un pallasso assassí que va guanyar el Sant Jordi. Segurament l’hi va presentar una professora i, no sé com, em vaig trobar recollint un premi al Palau de la Generalitat. Però un dia va arribar a l’institut de Santa Coloma de Farners un professor expert en Quevedo, Esteban Gutiérrez Díaz-Bernardo, i em va girar com un mitjó. La meva primera novel·la ja va ser en castellà; es deia La conseja del agraviado insolente, i narrava la vida d’un desgraciat que no sap oblidar el passat i acaba fatal.

Que no me la van voler. La vaig presentar a Seix Barral, perquè era on publicava Francisco Umbral, un dels meus pilars, i al cap de vuit setmanes justes em van retornar l’original (llavors encara els tornaven) amb una carta que deia: “Ho sentim, però el seu llibre no s’ajusta a les nostres necessitats actuals.” La mateixa frase de l’Snoopy! Va ser com si em traguessin la bena dels ulls, i vaig fer una cosa que no havia fet encara: vaig llegir la meva pròpia novel·la, i ho vaig entendre. Allò no s’aguantava. Eren una successió de contes empalmats amb un fil primíssim que si l’estiraves una mica es trencava.

No és per honestedat, sinó per esperit crític. Quants llibres sense contingut literari es publiquen al cap de l’any? La literatura és aquella cosa rara que tenen poquíssims llibres. El meu no n’era un. Allò em va fer baixar a terra. Un amic tenia una botiga d’informàtica a Girona i m’hi vaig afegir. Ara hi soc jo sol. Fa 22 anys que venc i arreglo ordinadors.

Vaig estar nou anys sense escriure ni una línia. Estava convençut que no servia. I de cop hi vaig tornar. Em va sortir una novel·la de sis-centes pàgines, Los jinetes desnudos. Sembla que no l’hagi escrit jo, i això és el que em va agradar: per fi havia escrit alguna cosa que no era una imitació.

Sí, però ara escric amb més paciència. La meva mitjana de producció són tretze putes línies al dia! Dedico molt de temps a la revisió, però no pas per reescriure diàlegs o escenes, sinó per polir l’estil, per escoltar la música.

Va de les segones oportunitats i de gent que s’adona dels seus errors quan el tren ja ha passat. Tot transcorre en una sola nit en una ciutat on tothom hi podrà reconèixer Girona, encara que no l’esmenti, i hi relaciono el mite egipci del pes de les ànimes. Hi apareixen llocs com el restaurant Massana, el Teatre Municipal o el rellotge de sol del carrer de la Llebre, que té una inscripció preciosa: “El sol coneix el lloc on s’ha de pondre.”

El seu error és pensar que són moralment irreprotxables perquè no han comès cap pecat dels que considerem capitals, però sí molts de venials. El pecat que ens rodeja és de petites coses. La novel·la forma part d’una trilogia amb subtrama mitològica de la qual Los equivocados és el segon llibre. El primer era Los jinetes desnudos, la història d’un segrest, i girava entorn del mite grec, i el tercer, que estic acabant, és Ferrovell, una road movie que es basa en la mitologia judeocristiana.

Umbral, Álvaro Cunqueiro i Thomas Bernhardt: la meva Santíssima Trinitat. I El quartet d’Alexandria, de Lawrence Durrell. De tota manera, crec que sóc més cinèfil encara que lector.