“La datació de Sant Romà de Sidillà pot fer endarrerir la d’altres peces similars”

L’Ajuntament de Foixà és l’administració que té més mèrit en la recuperació del jaciment, a més dels propietaris, perquè la Generalitat el 2013 havia arxivat la proposta de declaració de BCIN, hi va haver l’incendi, i va quedar desprotegit fins que mesos després va rebre la consideració d’Espai de Protecció Arqueològica, el 2014. En tot plegat va influir la pressió que vam mirar de fer des del territori, i el rebombori i la protecció segurament va contribuir que l’equip de la UB es fixés en les seves potencialitats.

El fet que els arqueòlegs hagin confirmat que el que se n’havia dit torre és, en realitat, un mausoleu tardoromà és una notícia extraordinària. I també és lloable la feina dels tècnics de la Diputació, que van apostar perquè el jaciment fos visitable i quedés ben protegit. Només trobo que caldria donar més visibilitat al topònim tradicional.

Sidillà és un topònim perdut. Està bé divulgar-lo, sobretot a escala de publicacions, però popularment no existeix. Ningú no el feia servir, sinó que el nom que ha perdurat és Sant Romà (o Romans), una referència al patró. M’estranya, però, que en els plafons explicatius no aparegui pràcticament el topònim de Sant Romà. I més quan Sidillà és un terme que prové de les referències llatinitzades dels documents, i ni tampoc sabem si hauria evolucionat en català cap a Sidillà; Sedillà, amb e, i també hi ha arguments per escriure-ho amb c. Però la gent de l’entorn en continuarà dient “Sant Romà”, perquè és el topònim popular.

Sant Romà, als anys 70, es coneixia més com a Sant Romà de les Arenes, que és un topònim que ja apareix en l’època medieval. D’en Miquel Oliva, que era director del Servei d’Arqueologia i Monuments de la Diputació, i primer director del conjunt d’Ullastret, que va publicar el primer treball en profunditat sobre l’església el 1959. I el 1977, acaba de fer quaranta anys, en el primer dels meus tres volums de L’arquitectura medieval a l’Empordà, ja vaig situar la cronologia possible de l’església entre els segles VII i VIII, com ara s’ha confirmat en les excavacions, amb les troballes materials i les anàlisis de Carboni 14. No és que em vulgui posar cap medalla, però és una satisfacció haver-ho encertat.

Alguns autors la situaven al segle X, però més d’acord amb els documents conservats que amb les característiques: cosa poc recomanable sabent que és una època en què s’han perdut infinitat de documents i se’n conserven ben pocs. Era agosarat situar-la en el període visigòtic, però sempre he estat partidari d’estudiar si les restes de l’Empordà, el Rosselló i aquesta zona podien encaixar en aquests segles foscos, que van del VII al X. El fet que s’hagi comprovat ara la datació de Sant Romà de Sidillà pot fer endarrerir la d’altres peces i restes similars.

Sant Julià de Boada, per exemple. La mateixa Porta Ferrada, i les torres del monestir de Sant Feliu; Bell-lloc d’Aro. I d’altres de l’Alt Empordà i el Rosselló. A més, l’excavació de Sidillà, amb la descoberta del mausoleu i l’associació de la necròpoli i la cronologia antiga de l’església esdevenen un exemple únic, que es podrà estudiar bé sobre la implantació del poblament al Baix Ter, on hi ha infinitat de topònims que deriven de noms llatins –Flaçà, Celrà, Parlavà, Rupià, Campdorà...– d’antics propietaris de fundus romans.

Al segle XIII, quan Sant Romà encara constava com a parròquia, hi ha constància documental de masos dispersos a la rodalia fins al segle XIV. És una línia de recerca que podria donar resultats interessants.

Hi ha un cas que em preocupa, d’una església considerada preromànica, possiblement d’entre els segles VII i VIII a Sant Climent Sescebes: Santa Fe dels Solers. Està dins de la zona militar, i tot i que des de Defensa hi havia bona predisposició, i l’Ajuntament i el Consell Comarcal treballaven per protegir-la com a bé cultural d’interès local (BCIL), no hi ha notícies.

Hi ha la vila romana de Vilarenys, a Vall-llobrega, que es vol tapar i té un arc cronològic ampli en els segles que la fan interessant. I ja se’n van perdre d’altres a la vora, com per exemple a prop del castell de Sant Esteve de la Fosca, dècades enrere.

Que són medievals i formen part del conjunt del monestir de Sant Feliu de Guíxols, el més important de tota la comarca. Estaria bé respectar-les i adequar, en tot cas, el projecte de museu perquè hi encaixin.

Les darreres van ser a Sidillà. Però ja sóc gran i em vull agafar les coses amb més calma. Estic escrivint sobre el misteriós monestir de Sant Pau de Font-clara, a Palau-sator, però vaig al meu ritme. Amb aquest esperit ja vaig deixar fa anys la presidència de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà, que va ser quan em vaig jubilar de veritat.