Nous cantautors? Eterns rockers

Les guitarres, imprescindibles, contundents, essència del rock, defineixen la música de Quimi Portet , i en el seu últim i desè disc, Festa major d’hivern , hi tenen aquest protagonisme, marca personal juntament amb lletres de narrativa quotidiana i múrria, com a No fa el fred d’abans, Petita vida, Pampallugues i Central de biomassa . Noves cançons que van sonar a l’inici i en la primera tanda de bisos del concert de divendres a l’Auditori de Girona, en el Festival Strenes , i en el qual el músic de Vic va presentar nou disc, però sobretot es va reivindicar, amb sornegueria, com aquell etern rocker, d’edat madura, que ha “sobreviscut a l’era dels punks”. “I ara encara ens farem mal”, hi afegia preveient una atzagaiada jugant amb el peu de micro.

La importància del joc de guitarres va assolir el moment àlgid –de “catarsi col·lectiva final”, com ho va presentar lacònicament Quimi Portet– en el duel amb el guitarra Jordi Busquets durant la cançó Aparteu les criatures (2007), també en el reguitzell de bisos. Els concerts de Quimi Portet són de repertori extens, d’hora i mitja llarga. És l’ànima de rock –gestada als anys setanta, tal com explicava en l’ entrevista amb Guillem Vidal– el que preval per sobre de l’etiqueta de “nou cantautor”, tot i l’excel·lència d’unes lletres molt personals. Quimi Portet en va fer broma quan, irònicament, en aquestes interaccions amb el públic, va recordar que els cantautors acaben cada tema amb un “gràcies” xiuxiuejat, amorrant els llavis al micro i emetent un so que difícilment s’entén.

A l’escenari, s’acompanyava de la banda amb la qual fa gira habitualment: a més de Jordi Busquets, el prestigiós bateria Ángel Celada, vinculat a El Último de la Fila i a la majoria de grans noms del rock a l’Estat.

Quimi Portet va reconèixer ganes de guitarra, vista l’eufòria del públic. De tant en tant, però, calia “tornar als matisos” per interpretar Tinc una bèstia a dintre meu (2012) i èxits que acumulen vint anys com ara Flors i violes (1997) i Estampes de sants (1999), d’un cançoner per reescoltar. En aquests altres tempos, espai per a cançons d’amor com ara Pamela (2016) i Sunny day (2012), interpretada amb la impostura d’un cantant melòdic. Sense considerar-se cantautor reivindicatiu, més proper a Sisa o a Pau Riba i a la funció evasiva de la música, Quimi Portet va interpretar Francesc Pujols (2004). Abans de començar el concert, un recordatori a la situació actual, “perquè no és normal que estiguin a la presó”. Amb els acords de La Rambla (1997), la festa major va ser completa.