La plenitud de Puig Manera

“Molta, moltíssima atenció a Manera!”, advertia el periodista Narcís Pijoan el 1972 des de les pàgines de la revista Canigó. L’artista, amb 51 anys, acabava de presentar a Figueres una exposició individual a la galeria de Pep Vallès que representava, de fet, el seu retorn definitiu a Catalunya després d’haver viscut més d’una dècada a París i de consagrar-se entre els artistes més respectats de l’art conceptual, al costat de Jean Arp, Victor Vasarely, Serge Poliakoff o la parelladels Delaunay. Però Joan Puig Manera (Olot, 1921-l’Escala, 2013) tenia un do especial per distingir-se del regust metàl·lic que a vegades transmeten les obsessives formalitzacions geomètriques dels contemporanis, i en les seves pintures, d’un gris predominant atenuat per les transparències i el moviment, hi deixava entrar subtilment la llum perquè la fredor s’hi airegés. Narcís Pijoan ho va saber percebre, i en el seu article parlava amb entusiasme d’un “estat de gràcia”, d’una “comunió total amb l’infinit”, amb la particularitat que era removent-la, posant-la en un estat de circulació ingràvida, com aconseguia que la seva pintura fixés la impressió de la perdurabilitat. “El temps enriquirà aquesta obra sense ferir-la ni esgrogueir-la”, escrivia el crític, perquè res ja no pot tocar “aquests quadres preciosos”, com un rellotge deturat que marqués sempre més la mateixa hora, “l’hora de la pau, de la mort i de l’infinit”. Pijoan no era el primer a apreciar els valors de l’obra de Manera, però sí un dels més entusiastes i, sobretot, el que sabia expressar-los més bellament per contrast amb la literatura retòrica i anodina de la premsa franquista. És un reconeixement a totes dues sensibilitats que el marxant Richard Vanderaa hagi escollit el text de Pijoan per presentar l’exposició que inaugurarà dijous que ve, 3 de maig, a la seva galeria del carrer Auriga de Girona (19.30 h).

La geometria en moviment aplega una mostra de l’obra de Manera dels anys setanta, la que coincideix amb el seu moment de plenitud dins l’anomenat art cinètic. És un estat de gràcia que malauradament duraria poc: després d’haver exposat al costat dels grans a París, Londres i Pittsburgh, a partir dels vuitanta la seva energia es va anar consumint sense remei, fins al punt que el seu nom ja no tornarà a sortir als diaris si no és per identificar-lo com “l’home tossut” que, en una reunió de veïns de Pontós, s’oposava a una expropiació de terrenys. És un oblit inexplicable, dolorosíssim, per a un dels artistes catalans més internacionals i engrescadors de la segona meitat del segle XX, en l’obra del qual s’hi respira una poètica semblant a la del també gironí Joaquim Llucià.

L’actual exposició, oberta fins al 9 de juny, forma part del procés de recuperació de Manera que va impulsar Vanderaa fa deu anys en descobrir-lo entre els cinètics d’una mostra al Museu Reina Sofia de Madrid, a la qual seguirien les retrospectives de la galeria José de la Mano, el 2007, i de la Fundació Valvi, el 2011.