L’Oscar Wilde més ‘indie’

Fins ara, semblava que l’alta comèdia d’Oscar Wilde s’hagués de representar amb vestits d’època, i en ampul·losos menjadors. La dramatúrgia d’aquesta versió demostra que el Wilde ben lliure respira frescament el to pop, les plantes de plàstic i una broma divertida que empelta amb les ganes de riure del públic. És un Oscar Wilde indie, despreocupat i murri com el que més.

Si fa poques setmanes, Joan Yago es va atrevir a recosir el conte d’El fantasme de Canterville amb rèpliques brillants de les comèdies més sucoses de Wilde, ara es comprova com la seva obra aguanta molt bé el rentat a la pedra amb un saxo, un orgue, percussió i una guitarra. És una clau de volta perfecta.

El somriure naïf de La, La Land transita pels actors i pels espectadors durant bona part del muntatge. Les màximes de Wilde cauen afilades sempre dins de la diana i, dites com si res, des del major cinisme, amb una provocació constant (i que fa molt recomanable la compra del llibre a la sortida del teatre). La peça respira un bon ambient (similar a L’hostalera, en la qual també intervenia David Verdaguer) molt necessari en aquests mesos convulsos polítics. Evidentment, no és mirall de ningú ni pretén desenvolupar cap gran tesi. Es canten les vergonyes aristocràtiques i són un bon espai per fer-ne escarni sense sortir-ne ferit. Les interpretacions són d’aquella frescor còmplice, d’un joc que tothom hi és convidat. Per això Norbert Martínez fa un paper de cambrer desmenjat i de mossèn enamoradís i predisposat magnífic; Laura Conejero assumeix el paper Cruela de Vil, de víctima en aquells espais de llibertat que la moral és motiu de ridícul (magnètica, amb unes pauses que esclaten). Miki Esparbé i Verdaguer fan un duel constructiu de bons vivants que es pensen ser més llestos que l’altre. Mia Esteve canta a l’amor madur divertidament. I les dues Paules (Paula Jornet i Paula Malia) posen el toc musical, de rebequeria infantil, de màgia inesperada quan arrenquen a cantar despreocupadament. El paper femení continua sent molt subordinat al domini dels xicots, però en aquesta intimitat (certament la casa pairal esdevé un bosc d’Arden de Shakespeare) proven d’imposar condicions ben absurdes (que fan replantejar-se el canvi de noms dels seus pretendents, amb bateig pel mig).

La peça, que ja ha venut tot el paper a la Sala Petita del Teatre Nacional, es traslladarà al Poliorama al juliol. És cert que l’estiu convida a la platja, però és que aquesta obra porta una alenada fresca molt més agradable que les llepades d’aigua salada. El cabell esbullat de Wilde balla sobre el sofà. La peripècia esclata en riures per ridícula.