El buit té múscul

El ceramista Claudi Casanovas presenta avui a la Fundació Valvi de Girona (19.30 h) la seva obra més recent, que planteja com un homenatge al filòsof i activista Lluís M. Xirinacs (1932-2007). La mostra es divideix en dues parts: en una de les sales, la dedicada específicament a Xirinacs, hi destaquen tres escultures de bronze de grans dimensions, i en l’altra s’hi presenten cinc peces de ceràmica polida, també de gran format, de la sèrie Jardí de la Lluna Plena. La inauguració serà a càrrec de Lluís Busquets i Grabulosa, professor de filosofia i autor del text del catàleg que acompanya l’exposició.

Poques vegades hi ha ocasió de veure l’obra de Claudi Casanovas als espais d’exposició gironins. La darrera vegada, de fet, va ser també a la Fundació Valvi, el setembre del 2012, quan va treure a la llum els impressionants gravats de La calma. Potser és per les dimensions de les seves peces, que voregen sovint l’impossible; potser és perquè la ceràmica rep encara una consideració menor o subsidiària en relació amb altres arts; potser és perquè ha fet una carrera tan internacional, sobretot per via anglesa, on ha tingut durant dècades la prestigiosa galeria d’Anita Besson com a segona casa, que ja ni el considerem com “un dels nostres”. El cas és que ens hem privat massa temps del que Claudi Casanovas és capaç de fer dir a la ceràmica. Si haguéssim apreciat aquesta continuïtat, veuríem una seqüència lògica entre aquestes peces d’ara, boterudes, sinuoses, tubulars, i l’esfera brillant, però secretament porosa, de les seves Llunes, l’última sèrie de les quals, Quart minvant, ja anticipava aquests cossos desvetllant-se amb la tensió d’un múscul portentós, en una exposició presentada l’estiu del 2017 a la Fitzrovia Chapel de Londres.

Aquelles peces, amb les quals feia temps que es barallava perquè no es desfessin amb la fornada, contenien el germen dels tres grans bronzes que arriben avui a la Fundació Valvi. Concebudes en forma de tríptic (La mare, 1932-2017. L’ofrena, i Amic Amat), cada peça reflecteix l’admiració pel pacifisme tenaç de Xirinacs i, sobretot, per la seva capacitat de donar-se fins al sacrifici de morir d’inanició, per mitjà d’una forma que evoca el braç a punt per a l’acció o per a l’acolliment, però també el pont, o la branca tortuosa d’un arbre: un buit atrapat per un arc vigorós.