Mor el geni Roth

Una insuficiència cardíaca ha posat fi a la vida de Philip Roth en un hospital de Nova York als 85 anys. Roth havia lluitat contra el càncer i ho havia reflectit en algunes de les seves novel·les amb la figura de personatges solitaris, nedadors preocupats perquè les operacions els deixaven les seqüeles de les pèrdues d’orina. La majoria de les seves novel·les més bones han estat traduïdes al català. L’escriptor de Nova Jersey va ser guardonat amb el Pulitzer el 1998, per Pastoral americana, i dos cops amb el National Book Award: el 1960 per Goodbye, Columbus i el 1995 per El teatre d’en Sabbath, per als lectors més exigents la novel·la més ferotge, amb algunes escenes memorables, i protagonitzada per un titellaire amb artrosi als dits. Es faran una idea del desig del protagonista, que no es pot reprimir i es masturba sobre la tomba de la seva amant mentre intenta controlar amb la mirada el cotxe del fill de la dona, patruller de la policia nocturna.

El desig i la família han estat dos dels components primordials de la narrativa de Philip Roth des de les seva primera obra, Goodbye, Columbus, datada el 1959. Aquí recrea un idil·li estival de dos joves de diferent classe social de Newark, ciutat de Nova Jersey pròxima a Nova York. En aquesta població mítica de la seva joventut, Roth ha recreat algunes de les seves obres més rellevants. De fet, la seva novel·la més popular, El trastorn de Portnoy, datada a la segona meitat dels anys seixanta, també s’interroga sobre la iniciació eròtica d’un adolescent als anys quaranta, amb retrats grotescos dels pares i de la comunitat jueva. Cal dir que el mateix Roth va reconèixer que tot era ficció malgrat les desaprovacions de les comunitats ortodoxes hebrees. El retrat del seu pare a Patrimoni. Una història vertadera és un dels monuments d’amor més importants que s’han escrit a la memòria del pare, només comparable als poemes d’Ausiàs March o de Jorge Manrique. Roth envia una carta d’amor al seu pare, un agent d’assegurances jubilat, que als 86 anys lluita de manera infructuosa contra un tumor cerebral després d’una diagnosi confusa i la pèrdua de la visió d’un ull. En un dels moments culminants, explica l’actitud del pare: “No es deixava vèncer per la histèria; estava senzillament fent el que havia fet tota la vida: superar la dificultat següent.” Descobrir el pare autèntic en una obra de no-ficció va ser per als lectors com recuperar la bondat del sàtir irreverent d’altres llibres seus.

La malaltia és també un dels temes conductors de l’obra de l’escriptor de Newark. Les batalles contra el càncer o els dolors crònics d’esquena amb teràpies irresolubles van ser descrits des de la seva casa estudi de Connecticut, on el novel·lista escrivia dret per evitar el mal espasmòdic que el tenallava. Per exemple, a la nouvelle El pit –una de les primeres traduïdes al català, el 1976, per Edicions 62–, el personatge David Alan Kepesh es transforma en un pit de setanta quilos, una transformació que el connecta amb dos dels autors predilectes com a professor de literatura, Kafka i Gogol. Trenta anys després recuperava el mateix personatge per a una altra obra, L’animal moribund, en què un professor i crític literari s’enamora d’una alumna quaranta anys més jove, Consuela Castillo, paradigma de la bondat i la voluptuositat, que també pateix un càncer de pit, cosa que provoca la desesperació del protagonista. L’obra va ser adaptada per Isabel Coixet al film Elegia, el mateix títol d’una altra novel·la de Roth, cosa que va despertar les ires de l’escriptor de Newark. També va ser brutal l’última incursió de Roth en la literatura amb Nèmesi, del 2010, on narrava una epidèmia de poliomielitis l’estiu del 1944. El jove monitor de colònies veu com molts dels seus alumnes moren o són conduïts cap a la paràlisi, la mutilació, les cadires de rodes i els llits, mentre la guerra s’acabava com si fos una maledicció més d’un estiu xafogós. La inquietant Nèmesi –una de les traduccions impecables que va fer Xavier Pàmies per a La Magrana quan encara editava– va tancar una sèrie de novel·les breus, que alguns vam interpretar com a conseqüència del càncer. Crèiem que Roth imitava el seu mestre Saul Bellow, que va publicar, en l’últim tram de la seva obra, llibres breus per evitar que la mort no els deixés a mitges. No obstant això, Roth va posar el punt i final de manera solemne: no escriuria més, no necessitava construir més aquelles arquitectures, com a molt prometia algun text de tipus memorialístic, que ignoro si els seus agents deuen tenir. Darrere quedava una obra fastuosa, la del més gran novel·lista americà d’una de les literatures nacionals modernes més importants. També una forma de mirar el món, amb amor i recança, amb distància i implicant-se, l’obra d’un home consternat de la segona meitat del segle XX.