RCR: més bellesa a Venècia

Per als RCR Arquitectes, l’arquitectura és sentiment, ras i curt. El que els mou des de fa tres dècades no és construir edificis icònics, sinó crear espais que transmetin sensacions positives a la gent. No es fa estrany, doncs, que la proposta que han concebut per al pavelló català de la Biennal de Venècia, organitzat per l’Institut Ramon Llull i que es va inaugurar ahir, sigui una obra subtil i poètica que centelleja emocions anímicament poderoses.

El muntatge evoca substàncies intangibles extretes d’un paisatge desfermat. No d’un paisatge qualsevol, no. Del paisatge que resguarda les arrels de Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, els fundadors d’aquest despatx d’Olot. Un paisatge en el qual encara aspiren a fondre’s amb més intensitat. S’hi volen diluir completament.

Tot el que s’hi suggereix, al pavelló català, és d’una senzillesa radical: l’olor de terra humida, el silenci del bosc, les textures del cel o les ombres que s’amaguen en la boira. Impressions que expliquen el conjunt del treball dels RCR. No tot és físic, en arquitectura, consideren. Per ells és més important el que la impregna de matèria espiritual. Al cap i a la fi, del que és capaç de transformar internament les persones.

I això és exactament el que han dut a Venècia: la seva manera tan essencial d’entendre l’arquitectura, que els va fer mereixedors del premi Pritzer el 2017. Després de rebre el guardó més prestigiós d’aquesta disciplina, el seu pensament arquitectònic s’ha traslladat a la Biennal de la ciutat dels canals, l’olimpíada dels creadors que lideren la innovació i la renovació arquitectònica.

El somni de natura no és la típica exposició que el visitant d’aquest esdeveniment s’acostuma a trobar. L’arquitectura s’exposa habitualment amb maquetes i plànols, un dispositiu insuls fins i tot per als especialistes. Però és justament el que no volien els tres arquitectes catalans: centrar l’atenció en els seus projectes. No volien tant explicar qui són i què han fet com confessar què anhelen ser i què anhelen fer a partir d’ara. I això ho custodia la llavor del projecte que fa un temps els té obcecats: La Vila, una finca de 130 hectàrees situada a la Vall de Bianya que van comprar per explorar els paradigmes d’una nova arquitectura compenetrada amb la natura.

“A la natura hi és tot. Totes les respostes estan en la natura. La Vila pot fer realitat un somni: que les persones hi aprenguin a veure i a sentir”, exclamen.

La Vila, que està en preparació, és un lloc per pensar, i no necessàriament per fer, diuen. O, en tot cas, no ho és per fer coses que ja s’hagin fet o que estiguin sotmeses a constrenyiments del tipus que siguin. “No posarem límits, els trencarem per avançar cap a una fusió plena entre l’home i la natura”, adverteixen. El sentiment s’imposarà a la raó. A La Vila manarà la llibertat. I la bellesa, que els RCR reivindiquen per sobre de qualsevol altra cosa. Fins i tot per sobre de la funcionalitat de l’arquitectura.

Aquest lloc es troba en període de gestació. I és a Venècia on han decidit fer-ne la primera presentació. L’esperit del laboratori d’investigació dels RCR omple el pavelló que representa Catalunya en aquesta mostra que té tots els ulls del món de l’arquitectura a sobre. Es tractava de donar forma a una entitat encara indefinida, i això era tot un repte. Amb l’ajut de les comissàries Pati Núñez i Estel Ortega, els tres arquitectes l’han trobat en una instal·lació onírica.

“Volíem que el visitant entrés dins el somni dels RCR: La Vila, la seva il·lusió”, i la museografia, per tant, havia de replicar tant com fos possible les percepcions que es tenen en la dimensió dels sons més profunds, detalla Estel Ortega. El pavelló té aspecte de “cova blanca i líquida”. Tot l’espai s’ha revestit de plàstic i del sostre pengen unes cortines integrades per 6.000 lents mòbils que deformen la visió de les imatges que prefiguren el que serà aquest centre de recerca. No s’hi veu res amb nitidesa, no es dona una informació completa sinó fragmentada. En definitiva, segueix la lògica dels somnis.

Com en els somnis, a La Vila tot serà possible. “És una obra oberta, sense final. És un lloc amb molta història a la qual nosaltres hi afegirem una capa més. La respectarem, la farem créixer i la deixarem com a llegat. Estem aquí de pas”, indiquen els RCR.

A aquesta “utopia en construcció”, com l’anomena Pati Núñez, li falta una mica més de temps per madurar. Serà l’estiu del 2019 quan es preveu que irrompi amb un manifest fundacional: un pavelló de fusta i de paper que els RCR aixecaran amb complicitats japoneses, una cultura amb la qual se senten afins. Han arribat a un acord amb una regió boscosa del país nipó per portar a La Vila els dos materials que requereix aquesta construcció, que tindrà uns 60 m². Dins seu s’hi plantarà un arbre que, quan entri en la plenitud, enriquirà al territori garrotxí. És en el procés per erigir-lo, que tindrà un caràcter participatiu, on volen posar l’accent. “El concepte d’autoria individual no ens ha interessat mai. Per començar, ja només perquè som un equip de tres. La nostra aposta és i serà per la creativitat compartida”, reblen.

Més coses que passaran en aquest racó ignot de la Vall de Bianya. Una aventura per restituir els valors ancestrals de la ceràmica, que s’han desvirtuat per fer-la passar per materials més nobles. Aquesta investigació respon a l’encàrrec d’una empresa. També desitgen abordar una solució per substituir els aparatosos tubs de les instal·lacions elèctriques. Assaig rere assaig, sense defallir. A La Vila hi haurà molt moviment d’idees. I de talents. Els tallers amb universitaris, que ja han començat, seran constants per intercanviar coneixements, d’arquitectura però també d’altres parcel·les del saber.