clàssica

Un Elies al Liceu

Ros Marbà acos­tuma a pro­po­sar con­certs, sovint fora de cap cicle, que són sem­pre un esde­ve­ni­ment. Recordo fa anys unes memo­ra­bles Les esta­ci­ons de Haydn, després una superba versió de La peste de Robert Ger­hard i ara aquest des­co­mu­nal ora­tori Elias de Men­dels­sohn. Fa poc més d'un any vam sen­tir-ne una versió poètica i afor­tu­nada de l'Orques­tra Simfònica de Galícia amb el Cor de Cam­bra i el Cor Infan­til de l'Orfeó, al Palau, diri­gits pel titu­lar de l'orques­tra Víctor Pablo Pérez. Els paral·lelis­mes no aca­ben, ja que Ros Marbà pre­ci­sa­ment és titu­lar de l'altra gran orques­tra gallega, la Real Fil­har­monía de Gali­cia i, jun­ta­ment amb els cors i orques­tra del Liceu, en aquesta ocasió havia con­vo­cat el reforç de la Polifònica de Puig-reig. La diferència d'efec­tius ja demos­trava que assis­tiríem a una altra visió. El pro­ta­go­nisme indi­vi­dual se'l va endur el baix René Pape, que va exem­pli­fi­car com els ene­mics d'Elies, els sacer­dots del Baal estos­si­nats per ell, devien tre­mo­lar en sen­tir-lo. Els cors, potents, tant entu­si­asme posa­ven a ala­bar els pro­di­gis que con­vo­cava Elies –pluja, foc– com a con­dem­nar-lo quan el rei Ahab o els esmen­tats sacer­dots l'acu­sa­ven. Les dues veus feme­ni­nes van estar a l'altura: Cami­lla Tilling, una soprano amb molt bona impos­tació, que va encar­nar el rol de vídua, i Kata­rina Karnéus, una mezzo amb veu gens forçada, plena d'accents deli­cats. El tenor Wer­ner Güra ens va sor­pren­dre amb un regis­tre ben dife­rent de la seva acti­vi­tat lie­derística, que és la que més ens ha arri­bat. Ros va començar amb un so sec, tallat, de l'orques­tra –pot­ser del ter­cer pis en amunt ho sen­tien d'una altra manera–, però un cop asse­gu­rat el desen­vo­lu­pa­ment de la magna i com­plexa obra, es va anar dul­ci­fi­cant i va acon­se­guir moments de pura deliqüescència sonora. El con­junt de l'obra, musi­cal­ment, va ser eufo­rit­zant i les quasi dues hores no van pesar gens als oients. No sé si l'incons­ci­ent traïa la volun­tat apo­logètica de Men­dels­sohn, però un dels moments més bri­llants és quan el poble invoca Baal perquè obri pro­di­gis.

El text és fona­men­ta­lista. En el comen­tari del 4 d'abril de l'any pas­sat el salvàvem par­lant del Déu ter­ri­ble de la Bíblia que, en el Nou Tes­ta­ment, es con­ver­tia en Pare. És difícil accep­tar aquests déus par­ti­cu­lars que pre­senta l'ora­tori i que avui dia seguim tro­bant tan para­do­xals com els que han invo­cat, per exem­ple, Bush i els fona­men­ta­lis­tes islàmics. No podem dei­xar de recor­dar la savi­esa del poeta místic Lanza del Vasto quan començava una pregària amb aques­tes parau­les: «Oh Déu de Veri­tat a qui els homes dis­tints ano­me­nen de dife­rent manera…»

Programa: Oratori Elias, op. 70, de Felix Mendelssohn per a solistes, orquestra i cor del Liceu i Polifònica de Puig-reig, dirigits per Antoni Ros Marbà. Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu (Barcelona). 19 de febrer


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.