La memòria del Triai

F a poques setmanes que ha esclatat la Guerra Civil i, malgrat els intents de reconduir el descontrol de les primeres setmanes, la població viu en tensió permanent i qualsevol rumor o notícia es presta a desencadenar una reacció immediata. El 30 d’octubre de 1936, el creuer Canarias bombardeja la badia de Roses. Es tracta del primer atac que es produeix a la costa catalana i la indignació i la por s’estenen entre els militants d’esquerres. En poques hores, s’organitzen escamots per repel·lir un hipotètic desembarcament; i algunes mirades, plenes d’ira, es dirigeixen als presoners de dretes, que s’amunteguen en algunes presons improvisades. Els actes de represàlia, fets amb la més absoluta impunitat, es produeixen a Girona, Sant Feliu de Guíxols i també a Olot. A les seves memòries, Antoni Planagumà, que en aquells moments era regidor d’Acció Catalana Republicana i responsable de la Seguretat Ciutadana, explica que l’endemà dels fets, Ramon Poyo, representant del PSUC a l’Ajuntament, va dir-li que “les ordres van venir de Girona, per tal de fer un escarment”. No es tracta, doncs, d’un acte descontrolat, sinó perfectament premeditat. Al vespre es decreta el toc de queda i a la caserna de milícies se sortegen els torns de guàrdia, plenament conscients que els de matinada seran els encarregats d’executar la represàlia. A quarts de 6 del matí, els presoners són conduïts en un autobús requisat fins al prat del Triai, un espai tradicionalment vinculat a les celebracions populars. L’execució es produeix entre les imprecacions dels sentenciats, a la llum dels fanals dels cotxes. Entre els assassinats hi ha dos religiosos i alguns tradicionalistes; però la immensa majoria són persones sense una significació política coneguda i que han estat empresonades per haver contravingut l’ordre del consell d’economia sobre els preus dels productes.

L’endemà, la notícia s’escampa com una taca d’oli i trasbalsa la capital de la Garrotxa. Ramon Grabolosa, que tenia 15 anys quan es van produir els fets, remarcava fa alguns anys que “res no justificava aquella matança (...) Només els anys trobaran una explicació plausible, sense que mai deixi de responsabilitzar-se’n la nostra generació”. El debat sobre la tragèdia arribarà dies després al ple de l’Ajuntament. El representant d’Acció Catalana, Joan de Garganta, eximirà de responsabilitat el Consell Municipal i el Departament de Defensa i qualificarà els fets com a “actes de terrorisme” i “contrarevolucionaris”. I afegirà: “En els primers temps de la revolució, per la profunda transformació que comportà i per la falta d’òrgans de govern, és explicable que fets com els expressats succeeixin, però ara que la revolució ha creat els seus òrgans de govern i de justícia, aquests fets no tenen explicació possible.” Altres portaveus es mostraran menys contundents o respondran amb evasives; i es limitaran a reclamar que no es repeteixin fets semblants.

Després de la guerra, els vencedors bastiran una gran creu de cinc metres d’alçada en el lloc del succés, amb el nom de les víctimes, l’escut de la Falange i una inscripció que deia: “A la memoria de los mártires asesinados en este lugar los días 29 y 31 de octubre de 1936 por las hordas rojas marxistas”. Fa cinc anys, però, la simbologia feixista es va netejar i es va col·locar un tòtem explicatiu. Malgrat tot, la polèmica s’ha mantingut fins avui, amb un debat encès sobre la retirada de la creu. Però, més enllà del símbol, resulta extremadament complex gestionar la memòria d’un acte que no és un simple episodi de la guerra, sinó una mostra de la barbàrie humana i en què botxins i víctimes comparteixen el veïnatge. Resulta prou il·lustrativa, en aquest sentit, la biografia del dirigent del POUM Gabriel Pujiula, que va deixar escrita el seu fill Jordi. Es tracta d’un diàleg intens entre el present i el passat; un viatge colpidor a les entranyes de la memòria familiar en què el fill es mostra desconcertat per l’explicació que li donava el seu pare (“Són coses de les guerres”) i declara que es tracta d’una “mena de justificació d’uns fets de difícil justificació”. La memòria del Triai continua, més de 80 anys després d’aquells fets, ben present entre els olotins.