Ancestral i a l’oest

Les cançons del doble disc Canzoni della cupa (2016) li han sortit a Vinicio Capossela obscures i ancestrals amb un deix d’oest americà; la que dedica a la nit de Sant Joan ( La notte di San Giovanni ) ressona a final de western, a punt per al duel al carrer polsós. La música evocava la imatge de Capossela liderant una banda al Far West, vestint una capa de plomes, però no a l’estil sioux, sinó com “un pollastre que anem a desplomar”, així es va presentar divendres a la nit, a l’escenari de l’Estrella Damm Club Natació Banyoles, en el marc de la 15a edició del festival (a)phònica de Banyoles.

Un dels cantautors més personals d’Itàlia, amb molt de pòsit intel·lectual en les seves creacions i amb una evident influència de Tom Waits, es posa aquest cop el barret de palla, a la manera d’un pirata, per recuperar l’essència del folklore de la regió de la Campània –reivindicar els orígens– tamisat per matisos de dixie i de blues, en una primera part en la melancolia, no des de la nostàlgia sinó de la memòria de la terra, la de les llegendes populars, que proposa el seu desè i últim disc, es va fer més que evident. Molt diferent al Vinicio Capossela vist a l’Auditori de Girona, a Temporada Alta l’octubre del 2015, on, acompanyat de la Fal·lera Gironina i de Cabo San Roque, va orquestrar tota una faula sonora onírica i màgica.

La segona part del concert a Banyoles va remetre també a la mitologia pròpia dels estanys, els monstres, cantant des del piano al drac amb un aire més festiu. En els bisos, va fer aixecar dempeus el públic recordant que el concert s’havia acabat “i ara hi ha la festa”. Com? Amb els seus clàssics Che cosa l’amor –en què es va permetre barrejar-hi pinzellades de Quiéreme mucho–, un Il Bailo de San Vito dirigit pel percussionista Pepe Leone o la melòdica, molt a la italiana, Con una rosa amb el moviment ondulant d’una “havanera”, va dir un Vinicio Capossela, que hagués continuat més.