Teatre vital en majúscules

L’autora Clàudia Cedó retrata, novament, un retall de vida amagat. Mira el món des d’un mirador privilegiat. Ara, la que decideix situar-se en un descampat és una jove amb empenta, amb ganes de ser mare i que ha d’assumir allò tan ingrat de la vida de “les coses van com van”. El preciós quadre final, oníric, que redimeix, indica que en aprendre d’aquestes doloroses renúncies hi ha la Vida en majúscules.

Cedó ha necessitat un punt de lirisme brut per expressar el buit del seu ventre. Ha trobat un cert consol distanciant-se d’un fet personal molt íntim que, en compartir-lo a través de l’escena, ha esdevingut catàrtic. Ha trencat un tabú com també ho van fer Gemma Brió i Norbert Martínez amb el seu Llibert (un crit de desesperació que arrapava a la cadira). Ha situat la trama en un espai ambigu, entre simbòlic i ben real, com acostuma a fer en els seus muntatges (Tortugues: la desacceleració de les partícules, L’home sense veu, Cinema). Hi ha incorporat unes imatges poètiques d’aparent lletjor que aconsegueix embellir amb una miradavalenta i ferma al seu fantasma, a la seva ombra. A la negror que tothom percep dins del seu cos, o voltant-li, més enllà del fet concret de la maternitat i de la mort perinatal del nadó.

Sergi Belbel ha tornat a dirigir un autor ben jove, després de l’aventura amb roc Esquius (Sàpiens, a la Flyhard). Disposa el públic a quatre bandes, un espai més obert que, en les sessions prèvies, encara havia de resoldre algun problema per poder escoltar els intèrprets des de tots els punts de la sala. El joc escènic és metateatral perquè s’encavalquen els espais, i es fa broma dels actors que interpreten molts personatges diferents. Xavi Ricart, Queralt Casasayas i Anna Barrachina fan un desplegament divertit, dinàmic i precís de cada minipersonatge. Per la seva banda, Pep Ambrós és un company enamorat i preocupat per Júlia i que mira d’apropar-s’hi amb gran sensibilitat. I el duet Vicky Luengo/María Rodríguez permet analitzar amb bisturí els moments de tensió, des que entren a l’hospital amb unes contraccions als cinc mesos, a quan surten havent parit un nen que no pot plorar. El seu descampat és el lloc on desgranen les pors i els records.