Rufus el lluminós

La premsa italiana el va batejar com l’escandaloso, tot comparant-lo amb altres prima donna. L’adjectiu li va plaure tant que explica la història sempre que pot. Rufus Wainwright (Nova York, 1973) ja no és aquell enfant terrible que munta un cabaret a l’escenari de Benicàssim, pintant-se els llavis, amb mitges negres i talons d’agulla, com si el FIB fos Broadway, i imitant a Judy Garland tot cantant Get happy. El pas dels anys es nota ara amb la barba frondosa i canosa, però també amb una actitud escènica més reflexiva, donant tot el protagonisme a la cançó. Manté la veu, prodigiosa, que s’ha engrandit encara més i l’espurna a la mirada; vestit de gala, es va presentar al Festival Castell de Peralada , amb un estilisme daurat, molt apropiat per celebrar les festes de Nadal.

L’única concessió al xou, pròpia d’aquesta ànima de bard burleta però també de veu crítica i contestatària, va ser quan va dedicar un rap a Donald Trump –enmig de la campanya electoral de les presidencials als Estats Units, el músic va fer una promesa que ha acabat incomplint: no interpretaria el Hallelujah fins que el candidat republicà perdés les eleccions. Amb Rufus rapejant, paper amb mà, i guitarra penjada, va aparèixer a escena, amb perruca i movent els malucs, el que volia ser una paròdia de Melània Trump i va ser el gag de la nit.

El debut de Rufus Wainwright al festival de Peralada coincideix, a més, amb el vintè aniversari del seu primer àlbum. En el concert, en solitari, va repassar cançons identificatives com ara Out of game . Deliciosament pop, però que al piano i amb la seva veu extraordinària sonava poderosa, despullada d’artificis. Magnificada encara més, gràcies també amb el joc de llums, va destacar The art teacher . I amb Montauk, el virtuosisme de la veu de Rufus va arribar a la precisió màxima; prèviament l’havia presentada com la cançó que li servia per a fer exercicis vocals. Clàssics com ara Cigarretes and chocolate milk o Poses van complaure el públic i les noves com ara Alone time o Only the people van mostrar el Rufus més melancòlic.

Més còmode al piano que a la guitarra, el vocalista i compositor es reivindica com a trobador, un cantautor, amb cançons com ara Candles i fins i tot amb Guy Messiah. Referències a la vida conjugal amb un marit alemany, el Rufus diva es va mantenir al marge, però va connectar amb el públic i amb l’entorn: al matí, havia participat en un diàleg a la biblioteca amb el director i guionista de cinema Roger Gual i en el concert hi va haver cançó dedicada a la fundadora del festival, Carmen Mateu: “Llàstima no haver-la coneguda. Ens haguéssim entès molt bé.” L’amor més profund va ser amb l’homenatge que va fer primer a Jeff Buckley amb la cançó Memphis Skyline, però sobretot a Leonard Cohen i no només amb l’Hallelujah, sinó sobretot amb So long Marianne .