Manolo García va tancar diumenge a la nit, al Festival de Cap Roig, la primera meitat de la gira de presentació del seu darrer treball, Geometría del rayo, que havia obert el 6 i el 7 d’abril a l’Auditori de Girona i encara no havia tornat a trepitjar terres catalanes. A l’octubre tornarà descansat el dia 20 al Palau Sant Jordi de Barcelona. Era un altre dels al·licients per als fidels gironins i catalans, un altre cop en un escenari íntim on va fer lluir el vessant més acústic per arrencar amb un dels temes del darrer disc, El frío de la noche, i trufat de regals inesperats, com ara l’aparició de Toti Soler a mitja actuació per interpretar plegats Me gustas, una altra cançó nova en què el barceloní ha implicat el veterà guitarrista i compositor maresmenc.

El concert va servir a García per presentar bona part de l’últim disc, però, com ja va sent habitual en ell, va repassar un ampli mostrari de l’extens repertori que ha conreat durant 20 anys de carrera en solitari –al maig es van complir dues dècades d’aquell memorable Arena en los bolsillos–. Amb la Fragua de los cuatro vientos va començar a picar ferro roent per escalfar un auditori poc procliu per al caliu rocker, amb butaques per asseure’s i pocs passadissos per fugir de l’escenari i enfilar-se amb el micròfon sense fil fins al capdamunt, com li agrada explorar i va fer un parell d’anys enrere al Porta Ferrada. “Això que estigueu tots asseguts és una mica estrany”, va admetre, però no va defugir les incursions per saludar la parròquia durant el Giro teatral, i altres temes en què va capgirar el fil del concert i va cedir el testimoni als cors de la graderia, que en un ambient encongit va respondre ben endreçada i a l’uníson. Amb A San Fernando, i el públic ja entregat, va fingir un primer comiat. Però va anar per feina i no es va fer pregar per enfilar la recta final, amb tothom dempeus. Per encarar l’apoteosi d’un concert maratonià, Prefiero el trapecio, Nunca el tiempo es perdido i Sin llaves, l’única incursió prevista en l’etapa d’El Último de la Fila, abans de la necessària Pájaros de barro i una Bamba i la mítica Insurrección com a propina, que van posar el punt final a gairebé tres hores de xou i una trentena llarga de cançons.