Crònica 56è Festival de la Porta Ferrada
Parèntesi en el silenci d’Estopa
El duet Estopa, tot i que fa una temporada que estan relativament allunyats dels escenaris, van allargar diumenge el seu idil·li d’estiu amb els festivals de la Costa Brava, després del seu pas, al 2016, per l’espai Port del Porta Ferrada i, l’any passat, a Cap Roig. Enguany, en la seva única actuació a Catalunya, van tornar a Sant Feliu, i aquest cop van estrenar-se al Guíxols Arena, un auditori reservat a actuacions multitudinàries i que va vorejar el ple, amb 5.800 espectadors decidits a gaudir d’un concert sense cap més pretensió que mantenir la vibrant connexió entre els germans Jose i David Muñoz i el seu públic, àvid d’actuacions de la banda mentre treballen en el seu futur disc, que ja té data de llançament, a l’octubre del 2019 coincidint amb el 20è aniversari de l’eclosió del seu fenomen.
I els temes, himnes, del seu primer disc van marcar l’actuació des del començament, amb Cacho a cacho, fins al final, amb la tonada de Como Camarón que sempre serveix de tancament imprescindible en qualsevol dels seus concerts. Entremig, una combinació de rumba i cançons de tota la seva trajectòria, com ara Vino tinto, Pastillas para dormir o, més endavant, un dels darrers senzills amb una sonoritat tan estival com reivindicativa, amb Gafas de Rosa. Però sense perdre mai de vista el contrast entre clàssics de més ballaruga –Por la raja de tu falda, Tu Calorro o El del medio de los Chichos– amb temes de més lirisme, com ara Ya no me acuerdo, on Jose Muñoz va assumir el pes de l’actuació mentre el públic corejava les tonades.
Les dues hores de concert van permetre encabir 26 cançons, amb una recta final en què els germans Muñoz van interpretar tots sols i només acompanyats per les seves guitarres les cançons acústiques de Primera Cana i Demonios, per deixar testimoni del moment creatiu de les composicions “tal com neixen i sorgeixen”. I instants per a la distensió, com ara la salutació als fans del bloc d’habitatges del darrere de l’auditori que seguien còmodament l’actuació des dels balcons de casa. O la salutació, al final de Poquito a poco, als fidels del “festival de Ponferrada”. Van prometre tornar amb forces a partir de l’any vinent, amb una nova gira que, segurament, a més del seu temple metropolità del Palau Sant Jordi, permetrà retrobar-los un altre cop a Sant Feliu de Guíxols.