«De petita m'impressionava veure els efectes de la música en la gent»

– «Sis anys. Era un època en la qual venia molt a Barcelona, on hi tinc bons amics. Hi havia gent d'Ojos de Brujo que es movia per la zona i, quan els visitava, m'adonava que era un lloc perfecte on viure i treballar, de manera que vaig comprar un terreny, vaig construir-hi una casa de fusta i vaig instal·lar-hi plaques solars.»

– «Sí, però el 2009, malgrat tot, he pogut gaudir-ne força. Sempre que torno de viatge és un plaer estar-hi, ja que hi tinc un petit estudi, amb tots els instruments, i no disfruto l'espai només quan hi visc sinó també quan hi treballo.»

– «Ha estat una trobada important en la meva vida, sí. És una relació que ha anat evolucionant i que ha anat passant per diferents etapes. En aquest cas, em va sorprendre quan els vaig ensenyar els meus temes per demanar-los simplement l'opinió i es van capficar a gravar-los amb mi. Aquest any ho tindré complicat per coincidir amb ells a l'escenari, però com que ens agrada tocar plegats, hi posarem el que calgui de la nostra part per fer-ho. Amb Calexico, no sé mai què passarà, però tant ells com jo sabem que les portes sempre estan obertes.»

– «Hi va haver un concert a Montreal en què part dels músics van perdre l'avió, per la qual cosa vaig haver de cantar acompanyada només d'un bateria i un contrabaixista. M'hi vaig trobar molt a gust amb tant poca instrumentació i, si hi afegim altres factors, com haver establert contacte amb Calexico, o l'edat, o coses que havien passat en la meva vida, o la revisió que em vaig obligar a fer transcorreguts deu anys d'Amparanoia, vaig adonar-me que em veia més a mi mateixa com una cantant que no pas com a líder d'un projecte com aquell. La meva manera de compondre i el que vull comunicar és diferent, i la meva veu crec que necessita una altra mena de cadència, no aquella fusió d'estils ballables d'Amparanoia.»

– «A Tucson, el desert té una bellesa estranya. Mèxic està al costat, i tot i que Tucson forma part dels Estats Units, és una ciutat que funciona a un altre ritme, amb un relaxament molt semblant a l'andalús. No hi ha presses per a res, i això crec que s'acaba notant en les cadències de les guitarres, en el so dolç però una mica àrid..., en un so definitivament propi de la frontera. L'Havana era un bon contrapunt a tot això. Tinc, considero, una manera de compondre molt cubana i, quan vaig conèixer Calexico, de les primeres coses que vam parlar va ser de Buenavista Social Club i d'artistes com La Lupe. Joey Burns [cantant i guitarrista de Calexico] em deia que jo, de gran, sonaria com tots aquells cantants veterans cubans. Un gran elogi.»

– «No sabria dir-ho. A casa, érem diferents germans, i cada habitació era un món. En una hi sonava Pink Floyd; en una altra, Camarón; en una tercera, Bob Marley, i en la dels meus pares, Antonio Machín. Jo era la germana petita i, per tant, ficava el nas a totes les habitacions. Ja de petita m'impressionava veure els efectes de la música en la gent, el poder que tenia sobre les persones, com les podia fer riure o plorar.»

– «No era premeditat. Em plantejava, al principi, si seria capaç de cantar aquestes cançons sense posar-me vermella. Amb el temps, però, m'alegra haver sabut mirar per una vegada a l'interior enlloc de l'exterior.»