Si les tortugues ballessin

L’art és un mecanisme per subvertir la realitat. No per fugir-ne, sinó per revelar les seves contradiccions. Una bona mostra són els primers espectacles de la tria d’aquesta edició de FiraTàrrega, que va arrencar amb una vistosa La tortue de Gauguin, que evoca la fugacitat de l’art. Però també ZumZum Teatre, amb la complicitat de Quim Bigas, vol trencar una llança a la diferència i presenta uns hipopòtams que, alçats sobre dues potes, semblen ingràvids i ballen despreocupadament per la plaça del Carme de Tàrrega. Si bé l’espectacle d’inauguració ja ve molt rodat i s’inspira en la llegenda que Gauguin va pintar la closca d’una tortuga i aquesta havia d’anar escampant l’art sense saber-ho per la geografia que creués, Hippos neix coixa: li falta encara trobar mecanismes dramatúrgics que sumin, a la vistositat actual, més relacions entre els tres personatges i, sobretot, amb el públic que els abraçaria, si ells ho deixessin fer. Els hipopòtams no ballen, però seria preciós donar-los-hi l’oportunitat. Que tothom pogués tenir la llibertat de ser allò que voldria ser per poder sobreviure amb plenitud. FiraTàrrega s’allarga fins diumenge. La major part de la cartellera i del públic estan concentrats entre avui i demà.

La tortue de Gauguin és una peça que suma les arts plàstiques de manera orgànica al fet escènic. És una de les inauguracions del festival de FiraTàrrega més vistoses, i alhora íntimes, dels últims anys. Perquè és recomanable mirar-s’ho i escoltar-ho des de la intimitat, deixant que els textos poètics, rítmics, vagin amarant de manera similar al llenç amb la pintura. La coordinació de la companyia està a l’altura de la traça amb el pinzell. Com si es tractés d’un joc de dibuixos a la sorra (com ells d’Ytuquepintas de Somnis de sorra), però s’atreveixen a fer-ho en una mida XXL: una bastida de tres pisos, d’uns sis metres d’alt. L’art evoluciona (com al Paso doble de Nadj i Barceló) per acabar en l’univers matèric, de formes i colors de Gauguin.

Si Quim Bigas va debutar junt amb Zum Zum Teatre amb el públic familiar (té molt bona entrada amb Molar o La llista al públic jove), Les Impuxibles (amb la pianista Clara Peya al capdavant i la consistent coreografia de la seva germana Ariadna) es van estrenar dijous en l’art del carrer amb Painball, una peça que reforça el seu llenguatge amb un text poètic de Bel Olid, que viatja de la queixa a l’agonia i desemboca, amb un gir final, en l’esperança. A més del piano de cua, utilitzen una estructura que resulta metafòrica: una gàbia de pilotes de tennis. Cada pilota és una frustració i en la lluita que presenten Les Impuxibles busquen la manera d’alliberar-les, de superar-les.

També parla de trencar els tòpics un treball intimista dins del cementiri. A càrrec de Caterina Moroni, a Un.habitants es convida a intervenir lleument en aquest espai, tot convidant a una explosió de sensacions de l’ànima. Entre els morts es pot ballar rock i compartir el silenci i la soledat. Tot flueix. Els cossos queden, però la vida d’avui és conseqüència de la vida d’ahir. Amb una gran simplicitat, convida que tothom traci un pla per triar com li agradaria ser recordat. Aquest petit parèntesi vital per entrar en una contemplació lluminosa pretén facilitar que el desig, algun dia, es faci realitat. I que la mort no sigui tan amagada ni temuda. Aquest any, el director artístic Jordi Duran ha centrat la tria d’espectacles en l’espai públic. El carrer és un lloc de trobada, de compartir, en què tothom hi coincideix en un moment o altre. Però el que tothom sap del cert des que neix és que li arribarà la mort. És una altra veritat compartida, espai comú. Moroni pretén que aquesta veritat absoluta sigui impulsora per viure en plenitud i deixar que les tortugues transitin per l’art o que els hipopòtams ballin, sense complexos.