Cantar a l’amor des de l’estómac

La cantant i compositora Clara Peya ha canviat un òrgan vital com el cor, per una víscera, l’estómac, per cantar a l’amor amb l’objectiu de desconstruir l’ideal trobadoresc, el romàntic imaginari de Disney, des dels plantejaments de qui es defineix com a “pianista i compositora, feminista i combativa”.

Clara Peya va preestrenar el seu novè disc, Estómac (2018), que es publicarà el 5 d’octubre, dissabte a la nit en un concert a l’auditori de l’Ateneu de Banyoles en el qual es va exemplificar per què és una de les creadores més originals del país. Pot semblar un tòpic, d’aquests que vinculem a una estètica, però Clara Peya es va presentar dissabte amb una imatge, neta i impol·luta, de declaració d’intencions: roba folgada i vestida de blanc, descalça al piano. Despullada de prejudicis.

Clara Peya combina la potència escènica i vocal, amb la sensibilitat que atorga el piano i amb la veu delicada de Magalí Sare provinent del Quartet Mèlt; en altres discos, com a Tot aquest soroll (2013) era Judit Nedermann qui aportava la dosi diguem-ne de tendresa, en la marca Clara Peya que és ambivalència. Perquè són cançons que transiten en un mateix minut del rap més contundent a la melodia més suau i etèria. Les cançons de Clara Peya són terra i aire, i així també la seva visió d’una dona, que no és un patró únic ni universal. En el concert de dissabte, Clara Peya es va fer acompanyar d’una banda formada pel seu “germà creatiu”, Vic Moliner, d’Andreu Moreno a la bateria i Dídak Fernández a la percussió i electrònica. El concert va servir també per donar veu als joves del Moviment Afrobanyolí Socia l i de visibilitzar una realitat generacional; la integració real comença perquè ocupin seients com a consumidors culturals.