La vila saquejada

E n l’època moderna, la presència de les tropes es converteix en una font permanent de conflictes. Els allotjaments equivalen a l’ocupació punitiva del territori i comporten un esforç fiscal suplementari, a banda d’una autèntica plaga, perfectament equiparable a la pesta o a les males anyades. No es tracta d’un problema puntual. La posició fronterera del nostre país i les contínues guerres entre la monarquia espanyola i la francesa convertiran aquest tema en el detonant de la revolta del 1640, que conduirà el país a un enfrontament obert amb la monarquia espanyola. Abans, però, les comarques gironines viuran un primer sisme que tindrà com a principal epicentre la vila de Palafrugell i com a punt d’arrencada el gener del 1637. Aquell any, sigui pel temor d’un atac francès, sigui per la voluntat de penetrar a la zona del Llenguadoc, es reforça la presència de tropes. Els darrers dies de gener, l’oficial reial Baltasar Oriol es presenta davant el batlle i els jurats de Palafrugell per tal d’obligar-los a allotjar quatre-cents soldats d’infanteria, amb la pena de cinc-centes lliures en cas de rebutjar-ho. El problema no és només aquest, sinó el malestar dels soldats, decebuts per la derrota de Leucata, mancats de paga i indisciplinats. Algunes ordres del virrei a les autoritats posen de manifest l’estat d’anarquia en què es troba la comarca, on les desercions, els robatoris i la indisciplina esdevenen el pa de cada dia.

La tensió acumulada esclata, finalment, el 20 de juliol del 1638, el dia de la festa major de Santa Margarida. Davant l’església, el nostre espai amb història, s’hi celebra ball i, ben aviat, la gresca i el divertiment dels vilatans resulten alterats per la irrupció dels soldats. La fricció es converteix, en pocs minuts, en una batussa incontrolable que es va escampar arreu de la vila sense aturador. El balanç final d’aquell xoc serà de dos capitans morts, diversos soldats ferits i cinc de desapareguts, dels quals no se’n trobarà cap rastre. Entre els vilatans també es produeix la baixa d’un veí anomenat Salvi Peya.

La represàlia contra la població és ferotge. El virrei envia deu companyies de cavalls amb l’ordre de castigar severament els culpables i les tropes converteixen la vila en un immens botí. El prior de l’església de Santa Anna, que ha estat enviat per tal d’emetre un informe, ens deixarà un testimoni colpidor d’aquella tragèdia en què començarà confessant que“tan confús i apressat de veure el que aquí passa, que pagaria tot el que tinc (encara poc) seria no res per no haver-ho vist”. Segons el seu relat, “els terços de deu companyies de cavall s’han apoderat del lloc i ocupen a discreció les cases de la vila, que llevades de cinc o sis, on s’allotgen els oficials, els habitatges de la gent més pobre i humil. Fora de la vila els soldats han ocupat també el raval i les masies del terme, perquè es trobaren les cases soles, desemparades dels naturals que pel temor de patir represàlies, s’estimaren més salvar la vida que les seves pertinences i fugiren”. La fugida dels naturals afavorirà que els soldats s’apoderin de les cases i acabin “consumint tot lo que y han trobat de provisions de manteniment”. No havent-hi ordi ni civada per als cavalls, els soldats els donen “el forment que tan necessari és per alimentar-se [...]. Sense mirament el vessen a l’entrada de les cases perquè el mengin els animals”. Els soldats també s’emporten “la roba que troben per vendre-la a Girona”. La ira dels soldats no té aturador i també es dirigeix contra els edificis religiosos. Segons la queixa adreçada pel bisbe de Girona al virrei, havien estat innombrables “els sacrilegis i desacataments que [...] han comès els soldats de Palafrugell, trencant les portes de tres esglésies, robant les creus, calzes, ornaments i vasos sagrats amb el major ultratge al culte diví i descrèdit de la veneració que és deguda a les coses sagrades, que mai s’ha vist en aquests regnes cristians”. Durant set dies i set nits, els soldats actuaran com una autèntica plaga bíblica que deixarà un rastre de misèria i mort. Malgrat el trasbals generat pel saqueig de Palafrugell, els excessos de les tropes no s’aturaran i acabaran marcant el pols de les tensions entre la Diputació del General i la monarquia espanyola en un procés que conduirà, alguns mesos després, a una guerra oberta de separació.