La fi de l’anarquia

L’anomenaven El Cojo perquè tenia una osteïtis a la cama dreta; i li afegien el gentilici de Málaga, tot i que, en realitat, havia nascut a Belvis de Monroy, a la província de Càceres. De fet, es tractava d’un home de món, sense altra pàtria que la terra que trepitjaven els seus peus. S’havia forjat en les lluites contra els pistolers de Severiano Martínez Anido, el temut governador civil que va imposar la seva llei a Barcelona; i, ben aviat, es va vincular al grup anarquista Los Solidarios, integrat per Durruti, Ascaso o García Oliver. Havia estat contrabandista d’armes; i, durant molts anys, va viure a cavall dels dos costats de la frontera, fins que la dictadura de Primo de Rivera el va forçar a exiliar-se a França, on va treballar de manobre i xofer. Quan va esclatar la guerra estava reclòs a la presó de Puigcerdà en espera de ser jutjat; però va poder rebentar la porta i va fugir. En pocs dies, va passar de presoner a botxí, de viure reclòs entre les quatre parets d’una cel·la a controlar la comarca de la Cerdanya. En un llibre de l’àcrata Ramón Liarte se’l descriu com “un anarquista intransigente (...) que oficiaba de dueño y señor con más poderes que un emperador de la antigua China”. I es transcriu una conversa en la qual Antonio Martín (que era el nom real d’El Cojo de Málaga) hauria afirmat: “En Madrid manda Largo Caballero, en Catalunya García Oliver, pero en Puigcerdà mando yo.”

Més enllà de la fatxenderia que expressen aquestes paraules, la realitat és que va aconseguir convertir la comarca de la Cerdanya en un regne de l’anarquia i, malauradament, en l’escenari d’un bany de sang. Les seves patrulles controlaven la frontera i van ajusticiar moltes persones que intentaven travessar-la i d’altres considerades enemigues del nou ordre, des de l’alcalde fins al notari passant per membres destacats del món econòmic i social. La depuració també es va traduir en la crema d’edificis religiosos i la destrucció de la notaria i el registre de la propietat. En definitiva, de tot allò que representava el vell sistema. El problema no era només la violència exercida pel Consell Municipal de Puigcerdà, sinó també la voluntat de controlar tota la producció ramadera de la Cerdanya amb l’excusa d’abastir el front. El poble de Bellver, amb l’alcalde Joan Solé al capdavant, es va negar a sotmetre’s a les ordres del comitè; i, d’aquesta manera, es va convertir en un bastió contra el poder àcrata. En tot cas, donat que l’actitud de Bellver podia comportar la rebel·lió dels altres pobles de la contrada, Antonio Martín no ho va voler consentir i, després d’un intent de parlamentar, va advertir que tornaria per desarmar el poble i imposar una sanció als habitants.

La tensió acumulada va esclatar el 27 d’abril. Aquell dia, mentre la majoria d’homes estaven treballant als camps dels voltants, tres columnes provinents de Puigcerdà, Alp i la Seu d’Urgell van encerclar el poble de Bellver. En total, es tractava de tres-cents homes fortament armats, majoritàriament de la CNT. Després d’alguns minuts de calma tensa, a dos quarts de tres de la tarda es va produir el temut atac. El Cojo de Málaga va començar a travessar el pont sobre el Segre, el nostre espai amb història, i va disparar un tret com a senyal per a l’inici de l’atac per a les altres dues columnes que assetjaven el poble des del sud i des de ponent. El tret va ser contestat amb una pluja de bales que van abatre Antonio Martín a l’instant. L’enfrontament es va perllongar durant hores, fins que els assaltants van reclamar una petita treva per recollir els ferits i morts. Durant aquesta aturada, la columna de Puigcerdà va abandonar el setge, cosa que durant la nit van fer les dues restants. A la matinada següent van arribar forces de la Guàrdia Nacional Republicana, la Guàrdia d’Assalt i els Carabiners que, progressivament, van controlar Puigcerdà i la resta de la comarca. Cap dels assetjats de Bellver va morir, però sí que van perdre la vida una desena dels assaltants, entre els quals cal comptar-hi El Cojo i un dels caps àcrates de la Seu d’Urgell. A banda d’aquest balanç luctuós, la topada va significar la fi de vuit mesos d’anarquia i es va convertir en un antecedent d’allò que s’esdevindria arreu del país el maig de 1937, quan van esclatar totes les contradiccions que acumulava la societat catalana.