Salut, ‘Antònies’!

Oriol Tarrason va rebre la proposta de fer una direcció amb les actrius lleidatanes que havien triomfat amb Aigua a la Sala Muntaner, escenificant textos de Jesús Moncada d’aquella Mequinensa engolida pel pantà. El director va dir que s’hi apuntava si aquell projecte no es quedava en una sola producció. Així es va forjar Les Antonietes a El mal de la joventut a la Sala Muntaner. D’això en fa ara una dècada i aquelles Antonietes ja han crescut i s’han fet madures. Reivindiquen una complicitat major amb el sector i poder trencar el seu primer codi, que tant les va identificar. D’aquella llauna que va triomfar del “soc Antonieta”, ara cal reinventar-se amb el “salut, Antònies!”

Des d’aquest dimarts i només fins a l’11 de novembre, recuperen una versió d’Othello essencialitzada en Iago, Desdèmona i Otel·lo. D’aquella gelosia innata emergeix, ara, el poder de la manipulació, les fake news. No vesteixen túnica sinó vestuari de l’establishment. No es planyen en els monòlegs, sinó que n’arriben a fer discurs electoral.

Aquell primer El mal de la joventut era una peça austera, gens plaent, feta amb un equip molt ampli. Van trobar la manera d’explicar-se situant els actors sempre a escena (en comptes de tornar al camerino, estaven atents escoltant als marges). El que Rigola faria a Ivànov, uns nou anys més tard. Cadascú parlava amb el seu accent, fugint del català central: hi havia una voluntat d’exposar-se contínuament. Les propostes de dramatúrgia revolucionaven el text original perquè jugaven a favor de les seves incoherències: com que tot el repartiment era jove i no volien caracteritzar-se per aparentar tenir 30 anys més, optaven per rejovenir Vània o Stockmann. També per donar major complexitat als personatges femenins. Per això, per exemple, en aquesta Desdèmona hi ha també la veu d’Emília, un personatge molt més complex que quedava fora del triangle verinós plantejat per Shakespeare.

Les Antonietes han patit l’erosió del realisme. Era impossible mantenir una companyia cohesionada per falta de recursos. I, també, perquè arran d’aquests treballs van anar sorgint altres oportunitats individuals (i noves ambicions que s’han anat traslladant cada cop més enfora de Les Antonietes). Avui, Aida Oset (La lleugeresa i altres cançons) substituirà Anabel Castan, fins ara, l’única component de la companyia que continuava des del principi. Serà provisional, perquè Castan està embarassada. Qui torna és Arnau Puig que ja va representar Stockmann, Vània i Somni americà. Les dues primeres peces van significar el tret de sortida del reconeixement de Les Antonietes. La tercera (que es van fusionar amb la primera promoció de la Kompanyia Lliure), la demostració que la dramatúrgia podia abraçar una generació d’autors americans a la carretera.

Fa tots just una setmana, Les Antonietes van quedar com a finalistes en el projecte Quim Masó, que van acabar guanyant Jordi Oriol i Indi Gest amb Bull Europa. La companyia aspira a aixecar aquell projecte amb text de Queralt Riera. Directament un text rabiosament contemporani, d’avui.

El que ha estat el llenguatge insígnia de Les Antonietes, ara, els carrega les espatlles. Volen tenir la capacitat de desempallegar-se’n. De fet, en aquesta peça d’Othello tots tres parlen el català central i ja no s’esperen als mages escoltant les rèpliques quan són fora d’escena. Van voler saltar del brut original a un punt de sofisticació per a vestir els personatges de l’escena.

Avui, Les Antonietes debuten a la Villarroel. És un pas cap al seu reconeixement pel gran públic. Satisfets d’haver pogut portar textos de grans clàssics (Shakespeare, Txèkhov i l’Un tramvia anomenat desig de Tennessee Williams), reivindiquen la necessitat d’obrir-se al sector, de trobar complicitats per mantenir-se tenaços en un exercici que, diuen provocadors, és “minoritari” (i Òscar Intente ho remata titllant-lo d’“inútil”). Però que, paradoxalment, és imprescindible per a la salut de l’ànima. Salut, Antònies.