“El bou és una de les bèsties més estimades pels nens a Barcelona”

La figura del bou representa el gremi dels carnissers en l’època del Consell de Cent, a l’edat mitjana. És un element lligat a les processons de Corpus de llavors. Les primeres referències documentals i iconogràfiques que tenim de la figura, igual que de bona part de les figures del toc d’inici de Barcelona, són representacions gremials o entremesos religiosos, dels quals els més antics daten del segle XIV.

La figura va acabar desapareixent cap a finals del segle XVIII o principi del XIX, després de passar del gremi de carnissers a altres propietaris i acabar sent recollida a l’església del Pi.

Tota aquesta imatgeria i tradició arrelada a la Catalunya medieval dels gremis i l’Església es va perdent a mesura que es produeixen transformacions socials i polítiques. De fet, el bou original es va anar degradant, perdent parts com ara les banyes i les orelles, i la gent el va acabar considerant un ase.

Amb la democràcia, als anys vuitanta, hi va haver una renaixença de la cultura popular catalana. Hi havia algunes entitats històriques que havien mantingut gegants, però després de la dictadura es va produir una explosió en la recuperació cultural per retrobar tradicions festives del passat de Barcelona. Primer es va recuperar l’àliga, el lleó i el drac, impulsat per les colles de la plaça Nova, la del Pi i nosaltres, respectivament. I a partir d’aquí va esclatar tota la recuperació del bestiari històric posterior: el bou, la mulassa, etcètera. Actualment al Seguici de Barcelona hi ha figures de representació més gremial, com ara el bou i el lleó del gremi dels banquers, o representació més religiosa o aristocràtica, com són l’àliga i el drac, entre molts altres.

L’objectiu era recuperar les figures però també l’elenc de festes tradicionals que s’havien perdut però de què Barcelona havia estat molt rica. En un primer moment el bestiari configura el toc d’inici, però després també es revifa la festivitat de Corpus, o es recupera la Carassa de Nadal, el carnestoltes, etc.

A Manel Casserras i Boix, que és l’avi de la coneguda nissaga familiar d’artistes d’imatgeria.

Amb el drac sí que li vam donar directrius, i com a bon artista se les va saltar i va fer el que va voler [riuen]. Amb el bou ens vam inspirar en el de Solsona, que ens agradava molt, i per això s’assemblen. També era una època que era pràcticament l’únic creador de figures del bestiari i és lògic que moltes s’assemblin.

Sí. És de les poques bèsties festives que somriu. Pensem que el bou és la figura més popular, o menys protocol·lària, de totes les de Barcelona. Per això es diu Bonifaci.

És l’única figura del bestiari que té nom propi. El vam batejar així, evidentment per aquesta cara de bon jan. Això sí que ho vam demanar al Manel, que no volíem una figura seriosa ni que atemorís, sinó propera i entranyable, i ens ho va respectar. Per això el bou és una de les bèsties de Barcelona més estimades pels nens. El criden, el busquen i el segueixen. És fàcil encarar-lo cap als nens que estan asseguts a terra, el deixem tocar i en gaudeixen molt.

La música la va compondre l’Isidre Peláez i Dulcet. És un pasdoble i buscàvem que fos una música popular i ballable. I el ball és una creació pròpia del president fundador de l’entitat, Enric Monsó, per al primer toc d’inici que es va fer, al qual hi hem anat afegint algun moviment per donar-li una mica més de vistositat.

El porta una sola persona, com la majoria de bèsties de Barcelona. Tot i que estava dissenyada per a dos portadors, com passa en altres localitats com ara Vilafranca i Tarragona. Pesa uns 50 quilos. Destaquen les banyes i la cua i, molt important, porta penó. No totes les bèsties en tenen i, a més, el nostre bou és l’únic de Barcelona que ha rebut honors en l’etapa democràtica i va ser nomenat senyor de la plaça de Sant Just a instància de l’associació de veïns, que ens va regalar el penó.

Sí. És versàtil. És una bèstia bàsicament de protocol que no porta foc, però si cal se li poden posar uns punts de foc a les banyes. La darrera festa de la Mercè va sortir encès al correfoc precisament per la celebració del vint-i-cinquè aniversari. I, de fet, molta gent del món de la cultura popular va quedar parada perquè no recordava que també pot portar foc.

No. Ha estat en diversos llocs d’Europa i de l’Estat espanyol. No tenim el protocol de quedar-nos només a Barcelona. Allà on ens conviden hi anem.