Memòria ‘millennial’
Gairebé s’ha de fer barranquisme o una excavació arqueològica, a Alfacar (Granada), per intentar trobar les restes de Lorca, més de 80 anys després del seu assassinat. Ho sabem i no passa res. Lorca és el símbol però hi ha milers de soldats i civils en foses. Ho sabem i no passa res. Recuperar la memòria històrica: la iniciativa surt dels particulars i no de la política d’un estat que perpetua els fantasmes del franquisme en democràcia. Ho sabem i no passa res.
Los bancos regalan sandwicheras y chorizos de la jove companyia de teatre José y sus Hermanas , realitza una mirada, sense tabús, desacomplexada i vitalista i alhora essencialment de denúncia, al franquisme i al seu llegat, el règim del 78. La dramatúrgia repassa també la supervivència del capitalisme, que dona títol a l’espectacle i traspua en tota l’obra. En aquest repàs a la història més recent es donen dades esfereïdores: Espanya es troba molt amunt en els rànquings de països corruptes i lidera en desocupació i consum de cocaïna. Ho sabem i no passa res. Per què? Hi ha opiacis que hi ajuden més enllà del tòpic de la pandereta: xous televisius, la cançó de l’estiu, les xafarderies i el futbol; la descultura de l’entreteniment.
La visió que ofereix aquesta generació millennial –un grup de set actors sorgits de l’Institut del Teatre, dirigits pe la dramaturga Sílvia Ferrando– de la memòria del país la fa amb una posada en escena contemporània i trencadora, amb recursos audiovisuals, enllaçant performances més que escenes –que flueixen soles– amb moments de cruesa i emotivitat, creant imatges de gran plasticitat, i tot això tramat amb un gran sentit de l’humor. No hi ha treva en aquesta sàtira reflexiva amb interpretacions d’energia encomanadissa.
El punt de partida de l’obra, que es va poder veure dissabte i diumenge a La Planeta, és una reflexió sobre l’arquitectura dels edificis i com condicionen l’actitud de qui hi estudia o treballa. Metàfora de les costures físiques d’un estat i d’un marc mental. No és una obra de divertimento sobre la memòria històrica; la cançó final excava un forat a l’estómac que encara fa mal.
