L’artista de la Rambla

El periodista Antoni Real és una cara i una veu conegudes pels amants de la neu des de fa més de 25 anys. Treballa a TV3 des del 1985 i ha publicat les novel·les Sota la neu (2010), Salnitre (2013) i ara canvia de registre amb Pentimento (Meteora), en què deixa el format més clàssic de novel·la i ens fa entrar en la ment d’un home que pateix deliris.

L’obra alterna capítols en què el protagonista –ingressat en un hospital mental en època contemporània– conversa llargament amb el seu psiquiatre amb altres en què el veiem visitant un pis de la Rambla barcelonina on va viure ell de petit i, abans, a finals del segle XIX, el pintor Aleix Clapés. Un artista que va pintar quadres i murals per a Eusebi Güell. I que, a més, és besavi de l’autor, tot i que això no surt per cap banda.

A Pentimento –que és quan un pintor es penedeix d’una obra i hi pinta al damunt una de nova–, Antoni Real no fa una biografia novel·lada de Clapés, va més enllà, creativament, i ofereix una obra breu, sucosa i atractiva.

“Hi ha dues trames que a mesura que va avançant la novel·la van convergint fins a ser-ne una de sola. En concret a partir del capítol 15 [n’hi ha 20], en què el malalt, en la sessió amb el psiquiatre, uneix el seu deliri amb la història real a l’entorn d’Aleix Clapés. El faig parlar molt poquet, al pintor, perquè tot resulti més versemblant. Ressuscitar un pintor de finals del segle XIX que parli amb una persona que porta un mòbil a la butxaca... era difícil de fer encaixar”, comenta l’autor. Perquè el protagonista visita el pintor fent un salt en el temps, tot i que acaba mantenint més relació amb la minyona i musa del pintor que amb ell.

I per què ha estat menystingut per la història, Aleix Clapés? “Perquè era una persona molt tímida que es relacionava poc amb la gent. Tenia quatre amics comptats: Gaudí, Verdaguer, Casas i Rusiñol. I, en aquella època, si no la feies de l’alçada d’un campanar no passaves a la història. A més, tenia mala relació amb la premsa...”

A banda de les ganes de parlar del pintor, de reivindicar-lo, també hi ha una altra reivindicació, la de la Rambla. “Jo vaig néixer a la Rambla, davant del Liceu, i volia parlar-ne. De la de quan era petit, de la popular, no de l’actual. De la de les floristes, el cinema Atlàntic, els palaus Moja i Güell, l’hotel Orient, la Librairie Française... La Rambla abans era nostra.” Demana que aclarim que va escriure l’obra abans del 17 d’agost del 2017.

“Clapés no va viure a l’edifici del número 66, però sí que vivia a la Rambla, en un estudi molt a prop del Palau Güell, perquè és on va treballar molt de temps. Volia recuperar la memòria de l’Aleix Clapés perquè en aquella època va ser considerat un dels millors pintors de Barcelona i després ha passat totalment desapercebut. Vaig pensar que la millor manera de recuperar la seva història era donant-li vida. I com ho podia fer? A través dels deliris del protagonista”, detalla Real. I afegeix el motiu dels problemes mentals: “El protagonista té deliris quan veu endolls. Perquè la dona ha patit un ictus del qual mai es podrà recuperar i els metges li demanen a ell que decideixi si la desconnecten o la mantenen amb vida.”

Real ha accedit a l’Arxiu Clapés per formar la imatge del pintor. “Era molt poruc i insegur, i sovint, quan pintava algun quadre i se’n penedia, de seguida tornava a pintar-hi al damunt. D’aquí ve el títol de la novel·la”, aclareix.

L’edició inclou un annex on es reprodueixen setze obres de Clapés, perquè el lector d’aquesta obra, tan especial com recomanable, acaba necessitant veure-les.