Xàtiva-Bagdad

El Rai­mon de sem­pre i un Rai­mon nou. El que canta al car­rer Blanc de Xàtiva i als xiquets que juguen, però també el que cri­tica les asèpti­ques pan­ta­lles que fil­tren i nete­gen els hor­rors de les guer­res moder­nes. Per a la seva pri­mera apa­rició al veterà fes­ti­val de cançó Bar­na­sants, Rai­mon va ofe­rir un reci­tal medi­tat, amb un reper­tori on, entre els clàssics, va inter­ca­lar algu­nes de les com­po­si­ci­ons que for­ma­ran part del seu pro­per disc. En total, trenta-dues cançons con­cen­tra­des en poc més de dues hores i un Rai­mon en forma, comu­ni­ca­tiu, fent gala de la seva ines­go­ta­ble capa­ci­tat per fon­dre el «jo» amb el «nosal­tres», i per lli­gar la dicció i la melo­dia amb el sen­tit de les parau­les.

Sem­pre seriós i amb un posat solemne quan actua, Rai­mon va acom­pa­nyar-se dels gui­tar­ris­tes Miquel Blasco i Joan Urpi­nell, el cla­ri­ne­tista Pau Domènech i Fer­nando Serena amb el con­tra­baix. El can­tau­tor va dedi­car les pri­me­res parau­les de la nit a Joan Manuel Ser­rat, a qui va desit­jar que torni aviat als esce­na­ris, abans d'obrir el con­cert amb Oh desig de cançons i començar a entrar en calor recor­dant la militància clan­des­tina (T'he cone­gut sem­pre igual) i pre­sen­tar la pri­mera nove­tat, la sal­ti­rona A l'estiu quan són les nou. La pri­mera mei­tat del con­cert va transcórrer enmig d'un ambi­ent con­tin­gut, només tren­cat al final amb els pri­mers aplau­di­ments espon­ta­nis per Al meu país la pluja i Inde­si­nen­ter.

En la segona part, Rai­mon va can­viar la camisa ver­me­lla pel jer­sei negre, però va tor­nar a arren­car amb una decla­ració d'inten­ci­ons sobre la seva manera d'enten­dre el com­promís, la música i les cançons: Entre la nota i el so. I tot seguit va pre­sen­tar una de les peces noves més impac­tants, Bag­dad, gener 91, on va recor­dar «la que ens van ven­dre com a pri­mera guerra en directe» amb un gèlid i sarcàstic retrat de les audiències occi­den­tals hip­no­tit­za­des per canals tele­vi­sius que con­fo­nen els morts i la violència amb l'espec­ta­cle.

Després, la iro­nia va fer-se espe­ci­al­ment pre­sent en el tram on el xati­venc va can­tar el sal­vatge Espill de Jaume Roig, un Soli­lo­qui solipsista rema­tat amb la cor­res­po­nent core­o­gra­fia caba­re­tera, He pas­se­jat per València, sol (retrat àcid dels amors i desa­mors que Rai­mon ha tro­bat a la des­me­su­rada capi­tal del Túria) i encara una altra nove­tat, Punxa de temps, una evo­cació del pas­sat i de la mare amb una simpàtica recre­ació de La inter­na­ci­o­nal.

En la catàrtica i obli­gada recta final dels bisos, van sonar dues de les ver­si­ons d'Ausiàs March (Si com lo taur i Veles e vents), una de les adap­ta­ci­ons d'Espriu que més agra­da­ven al poeta de Sinera (He mirat aquesta terra) i, final­ment, les core­ja­des Diguem no i Al vent, amb L'Audi­tori bullint com la cas­sola en forn.