Xàtiva-Bagdad

El Raimon de sempre i un Raimon nou. El que canta al carrer Blanc de Xàtiva i als xiquets que juguen, però també el que critica les asèptiques pantalles que filtren i netegen els horrors de les guerres modernes. Per a la seva primera aparició al veterà festival de cançó Barnasants, Raimon va oferir un recital meditat, amb un repertori on, entre els clàssics, va intercalar algunes de les composicions que formaran part del seu proper disc. En total, trenta-dues cançons concentrades en poc més de dues hores i un Raimon en forma, comunicatiu, fent gala de la seva inesgotable capacitat per fondre el «jo» amb el «nosaltres», i per lligar la dicció i la melodia amb el sentit de les paraules.

Sempre seriós i amb un posat solemne quan actua, Raimon va acompanyar-se dels guitarristes Miquel Blasco i Joan Urpinell, el clarinetista Pau Domènech i Fernando Serena amb el contrabaix. El cantautor va dedicar les primeres paraules de la nit a Joan Manuel Serrat, a qui va desitjar que torni aviat als escenaris, abans d'obrir el concert amb Oh desig de cançons i començar a entrar en calor recordant la militància clandestina (T'he conegut sempre igual) i presentar la primera novetat, la saltirona A l'estiu quan són les nou. La primera meitat del concert va transcórrer enmig d'un ambient contingut, només trencat al final amb els primers aplaudiments espontanis per Al meu país la pluja i Indesinenter.

En la segona part, Raimon va canviar la camisa vermella pel jersei negre, però va tornar a arrencar amb una declaració d'intencions sobre la seva manera d'entendre el compromís, la música i les cançons: Entre la nota i el so. I tot seguit va presentar una de les peces noves més impactants, Bagdad, gener 91, on va recordar «la que ens van vendre com a primera guerra en directe» amb un gèlid i sarcàstic retrat de les audiències occidentals hipnotitzades per canals televisius que confonen els morts i la violència amb l'espectacle.

Després, la ironia va fer-se especialment present en el tram on el xativenc va cantar el salvatge Espill de Jaume Roig, un Soliloqui solipsista rematat amb la corresponent coreografia cabaretera, He passejat per València, sol (retrat àcid dels amors i desamors que Raimon ha trobat a la desmesurada capital del Túria) i encara una altra novetat, Punxa de temps, una evocació del passat i de la mare amb una simpàtica recreació de La internacional.

En la catàrtica i obligada recta final dels bisos, van sonar dues de les versions d'Ausiàs March (Si com lo taur i Veles e vents), una de les adaptacions d'Espriu que més agradaven al poeta de Sinera (He mirat aquesta terra) i, finalment, les corejades Diguem no i Al vent, amb L'Auditori bullint com la cassola en forn.