Final de l’Any Fabra

Ahir, en un acte solemne al Tea­tre Naci­o­nal de Cata­lu­nya pre­si­dit per Quim Torra, es va cloure l’Any Fabra. El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat va apro­fi­tar l’acte per insis­tir que la lluita de Fabra, els seus empre­so­na­ments i l’exili eren sem­blants a la con­jun­tura que tenim actu­al­ment. Torra va remar­car que l’Any Fabra havia estat “l’opor­tu­ni­tat de des­co­brir una per­so­na­li­tat immensa”, una de les que més l’han “atret” de la història del país, con­fes­sava. Torra estava acom­pa­nyat per la con­se­llera de Cul­tura, Laura Borràs, que també va mos­trar la soli­da­ri­tat amb els seus com­panys pre­sos i exi­li­ats, i va recor­dar que estan “en vaga de fam per recla­mar justícia”. També va evo­car la figura del per­so­natge afir­mant que un dels objec­tius ha estat “treure Fabra de l’acadèmia i acos­tar-lo al car­rer, mos­trar la seva faceta cívica, que pos­si­ble­ment havia que­dat a l’ombra de la seva gran feina com a gramàtic”.

Enrere queda un calen­dari ben atapeït d’actes en memòria de l’insigne lingüista i el seu lle­gat. S’han pro­gra­mat més de 700 acti­vi­tats a tot Cata­lu­nya, entre les quals des­ta­quen les Con­ferències Fabra –se n’han fet 148 a tot Cata­lu­nya–, en el marc de les quals hi ha hagut des d’una ponència del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat fins a actes de suport en peti­tes pobla­ci­ons i bibli­o­te­ques. Per exem­ple, l’expo­sició Pom­peu Fabra. Una llen­gua com­pleta ha visi­tat una cin­quan­tena de muni­ci­pis i el monòleg tea­tra­lit­zat Pom­peu Fabra. Jugada mes­tra! s’ha repre­sen­tat en 44 sales. La pro­gra­mació ha inclòs col·loquis, rutes, con­cur­sos i publi­ca­ci­ons, amb la col·labo­ració ins­ti­tu­ci­o­nal d’ajun­ta­ments, asso­ci­a­ci­ons, uni­ver­si­tats i enti­tats per tal de divul­gar la seva obra.

L’Any Fabra ha donat visi­bi­li­tat a l’incan­sa­ble acti­vista i moder­nit­za­dor de la llen­gua cata­lana, que havia sobre­vis­cut de manera caòtica. Tal com recor­dava David Paloma, “en la pri­mera obra que va escriure, Ensayo de gramática del catalán moderno, va dei­xar clara la base de la revo­lució gra­ma­ti­cal: el català par­lat (el català que ara es parla), en opo­sició al català acadèmic, el qual era fei­xuc i estrany per la distància que mar­cava entre la llen­gua oral i la llen­gua escrita. En canvi, el català par­lat es va començar a veure com el català modern”.

Paloma havia escrit que tot va començar com una anècdota. Jordi Gine­bra i Joan Solà expli­quen a Pom­peu Fabra. Vida i obra que l’impuls per estu­diar la sin­taxi va arren­car d’un arti­cle que l’escrip­tor Benito Pérez Galdós va publi­car el 1896 en un diari argentí, La Prensa. Galdós llo­ava la figura del novel·lista català Narcís Oller i alhora es lamen­tava que escrivís en català: “El catalán no tiene cons­trucción pro­pia. [...] La sin­ta­xis [del català] es la cas­te­llana y solo varían las voces.” Fabra va assu­mir el repte i va dina­mit­zar com ningú la nor­ma­tiva i les bases del català.

Ahir, el pre­si­dent Quim Torra va situar “la cul­tura com a eina de trans­for­mació i de cohesió social, que ens fa poble”.