El valor de l’assaig

Els intèrprets són la base d’un espectacle. Ho sentencien sovint els professors que participen en el II Festival Internacional d’Escoles de Teatre, que fins ahir van compartir treballs a l’Institut del Teatre. La directora i professora de Nova York Anne Bogart va impartir una desordenada però lúcida sessió inaugural, dilluns, en què admetia que una representació no pot salvar un assaig dolent. La base perquè l’acció connecti amb el públic comença en l’assaig, compartint entre tot l’equip què necessita la producció (“no es tracta de plantejar-se què vol l’actor, perquè el que voldria, realment, és anar-se’n a casa tranquil·lament”. Cal veure què vol el muntatge que creix amb els imaginaris de tots, i que acaba ordenant la direcció).

Segons Bogart, la visita de Stanislavski, ara fa quasi un segle, als Estats Units va significar una revolució. Perquè a Amèrica es treballava a partir de l’interès de l’actor cap de cartell, mentre que la posada en escena cuinada en terres russes reforçava la coralitat, el grup. Stanislavski es va inspirar en el principi de la incertesa. Incorporava en les formes de representar els avançaments científics de Pavlov, de Freud... Les seves representacions van comportar una revisió de la manera d’ensenyar teatre als Estats Units (en bona part, perquè es va demanar que alguns membres de la companyia comunista els ajudés a adaptar la formació teatral). Bogart creu en la revolució teatral des de les sales petites. Però cal saber donar l’atenció correcta, projectar veritat, desenvolupar una actitud, accedir a la invenció en els camps en què un se senti limitat, incorporar l’altre i sempre atrevir-se a fer l’impossible. Amb aquest breu ideari cal cultivar un entusiasme interpretatiu i, tot seguit, aprendre a contenir-lo, a controlar-lo. Paraules sàvies.

Steven van Watermeulen, de l’ATD d’Amsterdam, va ser el primer professor que va impartir un taller insòlit: treballaven una desena d’actors d’escoles de Barcelona, Mèxic, Londres, Amsterdam i Berlín. I un altre centenar feia d’oient. Abans, el professor va voler que tothom entengués el moment de confiança entre els alumnes i també amb l’espai(i el públic de l’Ovidi Montllor que hi assistirà en un futur). Per Watermeulen, cal activar alhora cervell, cor i cos per poder ser un actor complet, estar actiu en escena. El professor, només d’arrencada, va demanar als 10 seleccionats que es convertissin en un toro ferit, arrossegant-se per l’escenari. Tothom es dolia de l’estómac (oblidant que els toros pateixen les estocades a les espatlles). L’actor és l’actiu principal i recol·loca la ferida on li convé. Magnífica experiència formativa.