Rusiñol, aquell gran guinyol

Un grand guignol a una sola veu. La decisió que aquesta novel·la, carregada de divertits excessos i sortides de mare ben populars, s’hagi adaptat a un sol actor, força que aquest sigui el mateix Santiago Rusiñol. Aquell autor de L’auca del senyor Esteve o dels romàntics jardins pintats, es revela com un autor d’àcida punxada literària, carregant les tintes per ridiculitzar els seus companys intel·lectuals. Oriol construeix una patètica peripècia d’una desafortunada nena que va néixer amb acromegàlia i els pares de la qual accedeixen que es converteixi en atracció de fira.

El despropòsit de la situació ben exagerada porta a altres novel·les adaptades de fa un segle, com aquella de La tardor barcelonina, de Francesc Pujols, o encara la de La monja enterrada en vida, de Jaume Piquet. Si en el primer Fèlix Pons proposava una adaptació que es feia amb un músic i un narrador que il·lustrava en directe la desventura d’aquella novel·la per entregues, en la segona l’acció arribava al seu extrem. Nao Albet i Marcel Borràs convertien aquesta monja en una asiàtica que es defensava amb arts marcials! Res de tot això es pot fer amb un sol actor i una pianola. Però el motiu és despullar l’escena i narrar més que representar l’acció per donar major valor a la paraula. I aquí Rusiñol caça formes ben populars amb barbarismes i amb jocs fonètics de paraules. La mirada (fina i desperta) d’Albertí i Oriol han fet que quan parli de bandera faci un gest d’esternut que connecti directament amb la polèmica de Dani Mateo, per exemple.

La relació de Xavier Albertí i Jordi Oriol ve de l’Institut del Teatre amb la presentació de La caiguda de l’H (que posteriorment, ha reversionat Oriol com La caiguda d’Amlet. Ara fa un parell d’anys van repetir en l’aventura de tensar el llenguatge de Shakespeare per entaforar-li reflexions de Camus, amb la barreja de La tempesta i La pesta per convertir-la en L’empestat. Aquí, Jordi Oriol no desfà la semàntica ni la sintaxi. En té prou d’anar abocant les glopades imaginatives de Rusiñol. El públic es pot imaginar l’autor enriolat, escoltant la pianola i fent l’embolic cada cop de majors proporcions, guarnit de domador gelós i ambiciós. No hi ha pietat per a la pobra niña gorda, que, tot i així, raona la seva acceptació a mostrar-se en públic, creient en el miratge de l’amor. Oriol fa de contista de manera similar a quan va compartir amb Josep Pedrals aquell còmic i equívoc Els comptes de la lletera.

Aquest és el darrer muntatge de l’Epicentre Rusiñol del TNC. Si no ha sorprès amb una biografia íntima (com passaria amb Guimerà), ha ajudat a bastir la tradició del teatre popular, com es va fer amb Pitarra, Brossa o Pedrolo, per citar tres exemples. Albertí insisteix en la necessitat de donar a conèixer el teatre anterior (el burgès i el popular) per entendre com ha acabat sent la dramatúrgia contemporània. En tot cas, s’ha situat Rusiñol com un futur Dalí, capaç de construir-se un personatge de si mateix però alhora ser destructiu amb les bones formes hipòcrites noucentistes. Rusiñol és un bufó acomodat del segle XX, un Pulcinella despert i provocador en aquest gran guinyol de la vida social d’aparences de la seva època. I de la d’avui.