Marc Artigau (Barcelona, 1984) té formació de dramaturg, va començar escrivint poesia, escriu cada dia un conte d’un minut per al programa El món a RAC1 i, el primer cop que es presenta a un premi, va i el guanya. Es tracta del Josep Pla, amb la novel·la La vigília, que Destino publica el 6 de febrer. A més és simpàtic, espontani i educat. Però res de tot això té valor, perquè si avui fas una cerca de “Marc Artigau” a Google, et surt, abans que l’autor, el polític Manuel Valls: fotos, notícies, piulades... Una injustícia més. Tot i que aquesta ha tingut un efecte no previst de megafonia per a premi, autor i obra que no es pot menystenir.
En el seu discurs d’agraïment va tocar molts temes, a més de fer una referència als presos i exiliats polítics, però s’està parlant més de la reacció de Valls...
La democràcia consisteix en el fet que jo puc exposar les meves idees, tu pots no estar-hi d’acord i, segurament, del diàleg que establirem, en naixerà alguna cosa que serà interessant. Cridar a una pantalla de televisió [referint-se a Valls] és de hooligan... És cert, vaig fer agraïments a la família, vaig explicar de què va la novel·la, vaig llegir un poema meravellós de Vinyoli! I que al final hàgim de dedicar uns minuts a no sé qui...
Doncs parlem de la seva obra. Quina síntesi en faria?
La memòria i la identitat estan unides i, en el fons, tots reescrivim el que hem viscut; és un mecanisme de supervivència.
L’excusa dramàtica és l’encàrrec d’una biografia.
Sí, una dona de Sarrià, rica, gran i amb cadira de rodes, encarrega al Raimon, un home que escriu contes per a la ràdio –que és l’únic tret similar a mi que reconec al protagonista, perquè té deu anys més que jo i una situació familiar, vital i laboral del tot diferent de la meva–, que escrigui la seva biografia, però millorant-la. I això fa que ens plantegem què és el que volem que quedi de nosaltres per a la posteritat.
I de què es coneixen, ells dos?
Ella li envia el llibre de contes que ell ha publicat amb set contes subratllats. I una carta en què li diu: “Mai hauria imaginat que els teus contes parlarien tant de la meva vida.” Queden i li fa la proposta. Però al Raimon no li fa gràcia fins que ella el sedueix d’una manera ben senzilla: “Et pagaré cent mil euros.” Hi ha una voluntat oculta, però, sobre la qual no puc parlar.
Escriu i estrena teatre, un conte diari per a la ràdio, novel·les a quatre mans amb Jordi Basté, d’infantils per a les nebodes... Com ho aconsegueix?
Soc una persona molt organitzada, molt. Les feines me les programo gairebé amb una previsió d’un any... I també soc bastant addicte a la feina. No sé destriar la feina de la vida. Pel que fa a La vigília, l’he anat escrivint al llarg de tres anys. A banda, al setembre publico el llibre dels contes de la ràdio, amb il·lustracions de Miguel Gallardo.
Té parella, fills, gos...?
Tinc una hipoteca. Ens portem bastant bé, tot i que la fidelitat que em demana és alta. I la compleixo. Encara ens queden uns divuit anys de relació obligada, fins que arribi el moment d’estimar-nos de veritat.
Té formació de dramaturg.
Sí, vaig estudiar a l’Institut del Teatre direcció escènica i dramatúrgia. Jo volia escriure, però vaig fer direcció perquè vaig entendre que la dramatúrgia i l’escriptura eren una pulsió que tenia de manera natural i, en canvi, en la direcció d’actors aprendria coses de les escenes que em servirien per escriure millor.
Publica i estrena teatre...
Sí, fa dos mesos, a la sala petita del Teatre Nacional, vaig estrenar Alba, una obra de ciència-ficció. I l’editorial Arola publicarà en un volum una mena d’obra completa, una tria de les obres teatrals que he escrit.
I també escriu poemes...
Vaig començar fent poesia i és el que em fa més feliç. Però l’he deixat una mica des que faig el conte curt diari, tot i que no té res a veure, perquè són gèneres diferents.
Per tant, quin gènere tria?
A mi el que més m’agrada és explicar històries.
