Sezuan, ciutat sense ‘skyline’ al TNC

Els espais escènics de les produccions de Broggi, fidel deixeble de Peter Brook, són buits. Petits elements cobren gran significació. La força dramàtica la tenen els actors, que són el lloc des d’on es projecta l’obra. La seva intensitat (per com interpreten) aporta als moviments una sensació d’atemporalitat universal. Projecten línies a l’infinit, des de la buidor de l’escenari. Broggi, però, a vegades, es limita a deixar que el text parli. Com a home d’ofici, defensa que el públic conegui les produccions del repertori, però sense necessitat de canviar de vestits o de forçar res. Les dificultats en el procés de la producció les resol amb frescor i intel·ligència i això li dona una textura. No és el cas d’aquesta versió, en què, tot i el seu meritori treball, els actors no aconsegueixen lluir i el text s’emplastra a l’escenari (sobretot en la primera part). Es manté el joc teatral dels actors intercanviant-se papers, així com (si més no, en l’estrena) Broggi colant-se creuant l’escenari, com un extra més en una divertida escena de desori. Però la reflexió amarga de Brecht es desdibuixa per convertir-se en un conte ben narrat a la vora del foc.

Bertolt Brecht és un dramaturg, de reconeguda militància, que fugia del teatre psicològic per presentar un conflicte a partir d’uns personatges molt esquematitzats. En el joc, aspirava a alliçonar l’audiència, a fer-li veure els perills del liberalisme, de la submissió de les dones o del qüestionament de la religió. Brecht convida els espectadors a trobar una solució a la situació impossible, en l’epíleg. Broggi situa els déus (prou d’estar per casa) als peus del prosceni perquè Clara Segura faci la confessió i llenci les preguntes clau de l’obra adreçant-se al públic. És el moment en què, per fi, Brecht connecta directament en aquesta posada en escena de Broggi. El debat és si la societat permet la bondat dels individus o aquests s’han d’escudar en la desconfiança i la maldat per no sortir-ne damnificats. Una reflexió que, avui i sempre, és adequada, però no n’hi ha prou que ho sigui per no buscar-hi alguns punts que apropin la situació a l’actualitat.

Aquesta és la segona vegada que el director aixeca una obra a la Sala Gran. L’anterior, va ser amb Anna Lizaran i Marta Marco a El cercle de guix caucasià, el 2008. Ara, repeteix fórmula, pràcticament, tot i que renovant el repartiment. Toni Gomila és un tendre aiguader. I Joan Carreras, un avariciós aviador caigut en desgràcia. Màrcia Cisteró torna al paper secundari de dona que xucla tant com pot de la bondat de Shen Te. Clara Segura sosté un personatge antagònic (Shen Te es fa passar pel seu cosí Xhui Ta per protegir-se dels qui abusen de la seva ingenuïtat). L’espai musical l’acapara Joan Garriga amb la seva banda. L’acompanyament va arrabassant espai als actors amb una harmonia preciosa però que ensucra la mirada angulosa de Brecht. Sense la intuïtiva dansa de Marina Mascarell, que va elevar un espectacle poètic i reiteratiu com El poema de Guilgamesh, ballen bastant desgavellats. Potser és l’única lletjor que ha reservat Broggi al teatre d’idees de Brecht. L’únic element que podia modular la seva previsible mirada desapareix i queda només la repetició de la fórmula.