MARGARIDA ARITZETA
Escriptora
“El clergue malvat del llibre va existir”
Veig que sempre té finals amb sorpresa bomba...
Forma part de la manera d'explicar les coses. Vaig donant pistes perquè el lector imagini sortides possibles i busco que el final sigui previsible, però no esperat.
Imprevisible, però en una història que, de fet, és mig real.
Tot és real! Bé, vull dir que el context és real, tant l'històric com la geografia, les dades culturals, gastronòmiques i bibliogràfiques. El que ja no és real és la combinació que se'n fa.
Per què Sardenya?
Va ser durant un viatge al cor de la Sardenya més indòmita, tan indòmita que ni tan sols la van colonitzar els romans. Investigant, trobo que a Nuoro hi havia una escriptora que va arribar a ser premi Noble de literatura –Grazia Deledda–, que escrivia històries d'una gran duresa, i després em trobo Orgosolo, el poble per excel·lència dels grans enfrontaments dels bandits, i dels pastors contra els carrabiners. A més, arriba a les meves mans el llibre Històries de bandits a Orgosolo, que em dóna el punt de partida per a una història real.
I la intriga?
La intriga la vaig voler plantejar a partir d'un llibre que valgués molt i pel qual algú estigués disposat a matar.
La seva és una novel·la d'intriga amb una referència continuada a fets de la literatura clàssica. Tenim abandonats els clàssics?
Per a qui s'ho troba i ho valora és un element més de plaer i per a qui en passa de llarg i va a la intriga directament, doncs no passa res. Per mi la literatura és un joc d'escriptures que comença amb els clàssics. Un llibre s'enllaça amb un altre i un autor amb un altre autor. La literatura universal està tota enllaçada. No ho he fet amb cap finalitat alliçonadora.
D'on ha tret el Malvagio, el protagonista del llibre?
Se'm va aparèixer com a silueta dura. És el maleït, el Lord Byron com a figura estètica, però també el bandoler proscrit i alhora l'àngel caigut, que és bellíssim, però encarna tot el mal. És profundament destructiu. A la novel·la un dels personatges dolents resulta que és un clergue i el fet que sigui un home de Déu però que alhora pugui ser un malvat em porta a pensar en Llucifer.
I això ara que tant es qüestiona el celibat dels sacerdots...
Pura coincidència perquè el reverend Diego Cossu de la novel·la va existir a la vida real; no me l'he inventat. Hi ha prou elements per pensar que va tenir un paper tèrbol en la història de l'enfrontament de dues famílies: els Cossu i els Corraine. El que no se sap és si era vell o seductor; senzillament hi ha la notícia de les seves accions. A la novel·la li dono un físic, una mirada i un gest.
Aquesta vegada publica amb Columna i flanquejada per alguns dels més mediàtics.
El meu llibre es llegeix millor i és més bo que alguns d'aquests que venen com a mediàtics. Ho dic amb tota la humilitat i modèstia. Ja havia publicat amb Columna, però l'anterior novel·la, El llegat dels filisteus la vaig treure amb Cossetània Edicions i he de dir que mai cap editorial m'havia tractat tan bé. Els petits sempre et tracten millor que els grans. La meva agent literària, però, va insistir perquè ara publiqués amb Columna.
No li agradaria ser mediàtica?
No, a mi el que m'agrada és ser una escriptora bona. El meu objectiu és escriure cada vegada millor. No he treballat tota la vida per ser mediàtica i suposo que per això no ho sóc. No tothom que és mediàtic és bon escriptor, però hi ha molt bons escriptors que també són molt mediàtics. Per tant, no estic en contra dels escriptors mediàtics, estic en contra de la literatura mediocre.
A qui llegeix vostè?
Llegeixo de tot. Al tren, molta novel·la negra i d'intriga, però també coses antigues. Sóc una devoradora de llibres i llegeixo el que em cau a les mans; en una setmana em puc llegir sis o set llibres, però el meu autor preferit és Faulkner.
Fa pujar la mitjana de lectura en aquest país.
La gent llegeix molt. Al tren sempre veus molta gent que llegeix. El percentatge de lectors no havia estat mai tan alt, tot i que a la comarca de l'Alt Camp, que és la meva, sigui on es llegeix menys de tot Catalunya.
Veurem La maleta sarda en italià?
Això de la traducció no ho sé. Ho estan mirant i no sé com sortirà. Sé que hi ha una editorial italiana interessada i que als sards els ha agradat molt que en una novel·la es parlés d'ells. Diuen que fa més de cent anys que cap escriptor estranger es recordava d'ells.
L'han vinguda a trobar els descendents dels Cossu o dels Corraine?
No els he conegut i me'n guardaré prou de fer-ho. Aquests cognoms, però, són molt habituals allà; els que hi viuen ara segur que en són descendents. A més, els uns tenien cinc fills i els altres, set, per tant segur que han deixat descendència.