“La dansa ha de formar part de l’imaginari del públic”

Jo crec que ja és un repte programar. I, si ho fas en dansa, doncs encara més, perquè costa d’arribar a l’espectador: l’has d’educar donant bona dansa, amb espectacles de qualitat, i necessita el seu temps. És un cuinat a foc lent. Però, a Sant Cugat del Vallès, que ja hi portem 25 anys, no hem deixat mai de programar dansa; hem tingut una programació estable de dansa i el públic el vas creant. I si és bo l’espectacle, no et falla.

Per a mi, ens ha permès programar horitzontalment, com diu el Cesc Casadesús [director del Grec i coordinador de la Quinzena]. Hi hem anat els directors dels equipaments de les nou ciutats i hem pogut fer una programació totalment horitzontal en la qual cadascú ha aportat allò que millor té. Així ens ha quedat una programació molt reeixida en què hi sortiran guanyant els veïns de la nostra ciutat, però també els espectadors que vulguin recórrer per sobre aquests prop de 200 espectacles. A Sant Cugat del Vallès, concretament tindrem una programació molt més rica, que sense la Quinzena no la tindríem. I també és cert que guanyem una visibilitat a l’àrea metropolitana, que no existiria sense la Quinzena. Es tracta d’ampliar l’altaveu i alhora rebre una sèrie de propostes com les de dansa al carrer. Aquestes són les que més ens engresquen perquè són les que aproximen la dansa al públic. Trobar-te dansa al carrer, sigui a la plaça Octavià de Sant Cugat o en alguna plaça de Badalona, o a Viladecans, és un dels actius. La Quinzena va a buscar-los.

Exactament, crec que Hippos es veu a totes les ciutats. I és un espectacle magnífic: tots els volíem programar, i la Quinzena ens ho ha posat en safata. O altres, com Camut Band, que ho faran a tocar dels Ferrocarrils. Primer veuran ballar a fora i els donem l’oportunitat a qui els interessi de veure ballar a dins.

Sí, aquesta idea el que fa és enriquir-nos: és sumar. És la idea del Centre Comercial. En comptes d’ajuntar diferents botigues, la Quinzena el que fa és ajuntar diferents municipis. Ajuntem forces perquè la dansa sigui més viva que mai. I és important valorar que es fa concentrat en el temps. En aquesta Quinzena. Després cadascú tornarà a fer la seva programació estable i continuarem mantenint el públic. La Quinzena és el moment d’explosió, d’eclosió de la dansa. En què passaran moltes coses. Des del 13 de març a la plaça de la Catedral de Barcelona, fins al 31, en cada una de les places dels nostres municipis, que ballarem tots junts a les dotze del migdia.

Hem après tots que, si sumem, fem millors programacions. Això de tancar-te al teu despatx i fer un calendari de programació, ja no és bo per al teu municipi, ni per a la teva programació. En canvi, ajuntar-te amb altres programadors, compartir programacions horitzontals compartint idees permet enriquir la teva programació. Perquè tu no deixes de treballar per al teu públic. Aquest és el nostre objectiu: el públic; algunes vegades fidelitzat; d’altres, esporàdic, o que passava casualment per allà…Ajuntar-nos ens enriqueix com a professionals i també les nostres programacions.

Aquestes són dues idees que el que permeten és que els equipaments municipals ens reunim per fer una proposta conjunta. En aquest cas, amb Teatres Amics vam fer la producció de Vilafranca, que va ser un èxit rotund. Ni en el millor dels somnis havíem aspirat que després anés al Lliure, al Temporada Alta, fes mes de 30 bolos… Va ser molt ben rebut pel públic, però també ens van dir que la feina dels teatres municipals, potser no és produir. Nosaltres les hem d’exhibir. Abans he posat el Centre Comercial, doncs nosaltres som una botiga amb una aparador, i potser no hem de cosir la roba. Ja ens arriba feta d’altres centres de producció: hi ha el TNC, el Lliure o l’empresa privada, com Focus o Anexa, que produeixen i nosaltres ens hem de dedicar a agafar el millor.

És l’oportunitat d’agafar una producció del TNC i que rodi; nosaltres hi estem treballant també amb altres teatres municipals. El Teatre Nacional de Catalunya veritable serà aquell teatre que es fa al teatre de Les Glòries i que després giren per tot Catalunya. Això és el que ha de passar. Com ho fem? És el que estem treballant. Tenim reunions periòdiques amb el Xavier Albertí (director artístic del TNC) perquè hem de buscar que les produccions del TNC girin, que sigui fàcil i que hi puguin comptar tots els teatres de Catalunya. Aquest és un objectiu que no hem de perdre.

No sempre ha de sortir de gira la producció de la Sala Gran. La bona persona de Sezuan és una magnífica producció que ha de sortir de gira, i potser no tots els teatres de Catalunya la poden acollir. Però sí que n’hi ha d’altres de la Tallers o la Petita que s’hi poden traslladar. Cadascú ha de trobar la que vagi bé a les seves necessitats i, sobretot, als nostres públics.

És que dins del país ja tens moments. De circ, tenim Fira Trapezi de Reus; de teatre de carrer, tenim Tàrrega i Viladecans…

Aquest any la Quinzena ha fet una aposta per les produccions, per les coproduccions. Crec que això és un valor afegit. Gràcies a la Quinzena hi ha espectacles que poden tirar endavant. I , per una altra banda, hi ha programació internacional. Aquesta mirada que enriqueix.

És complex, no és fàcil. A més del Trapezi, hauríem de veure com ajuntem algun moment de l’any que passin coses en circ. Sí que seria interessant aconseguir ajuntar-ho entre tots per construir un castell de focs, que capti l’espectador i que després no sigui efímer.

Ens hem hagut d’adaptar als temps. Continuem fent estrenes (com la de La dansa de la venjança, que ara és a la Villarroel). Però hem vist que no és la nostra raó de ser. Nosaltres programem 120 funcions a l’any. Per tant, n’hem de fer dues o tres estrenes, però la resta són espectacles que exhibim: fem circ, fem poesia, dansa, teatre, música clàssica, musica moderna… La nostra feina és més ser aparador que produir. Ara, fer-ho puntualment ens permet donar aquell caramelet, aquella joguina nova que veu el nostre espectador per primera vegada. Amb el risc que això comporta.

És clar, quan tens 900 butaques has de buscar espectacles que puguin arribar a 900 espectadors. I això fa que et deixis al tinter una sèrie d’espectacles que et fan lamentar no disposar d’una sala de 450 o 500 localitats. O et trobes amb espectacles que demanen molta proximitat, i el posen en un escenari que entre l’última fila i l’escenari hi ha 28 metres de distància. Hem de trobar el millor per a l’espectacle. Perquè això acabarà sent el millor per al públic. I al públic que et ve un cop, l’has de satisfer i que es converteixi en públic esporàdic o fidel. O que tingui interès a mirar la programació, com qui mira un aparador. Mires el vestit, i si t’agrada te’l compres.I vas passant-hi fins que en trobes un que s’adapta bé als teus gustos.

No ens podem queixar. Tenim una mitjana superior al 85% d’ocupació. Més de 80.000 persones assisteixen a la programació estable del teatre auditori. És fantàstic poder treballar per a aquest públic. El que hem de treballar fermament és que no ens abandoni. No el podem defraudar, hem d’aconseguir una programació que li agradi.

És clarament una oportunitat. Vivim en un món on la comunicació és molt important. Ara de tot el que passa a Barcelona se n’assabenta tot Catalunya. Que una obra triomfi a Barcelona és un altaveu i una garantia perquè vingui públic a Sant Cugat.

Cap problema, que hi vagin. El que hem de procurar a Sant Cugat és que vinguin espectadors.

Les dades varien. No és el mateix un concert de l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat, que bàsicament és públic del municipi, d’un concert de La Niña Pastori, que fem demà per celebrar el Dia de la Dona. Són dos tipus de públics molt variats. Quan agafem la mitjana de tota la temporada, i comptant només amb les dades de què disposem, veiem que entre un 78-82% són de Sant Cugat.

I ferm i fidel. També tenim l’abonament que és el 25% del públic. Però també tenim un públic que ve del Vallès (10-15%) i un 5-7% pot venir de la capital, de la ciutat de Barcelona. I varia molt en funció de la programació. Per exemple, ara tindrem Carmina Burana de Maria Rovira o el Ballet Nacional de España presentant Electra, dins de la Quinzena. És probable que, impulsats per la Quinzena hi hagi públic que vingui d’altres ciutats. Cal comunicar, i fer-ho bé, i molt.

Això és fantàstic. El públic ho agraeix molt. Diumenge passat, dues hores abans de la funció, unes 200 persones van venir a l’assaig i Víctor Ullate els va oferir l’últim acte de Carmen. Després van tenir el luxe que Víctor Ullate se’ls adrecés. I això no ho tindràs quan vegis la funció, perquè el públic marxa un cop acabada l’actuació. La conversa amb Ullate et prepara per poder gaudir molt millor de l’espectacle que veuràs al cap d’una estona.

Amb la Quinzena es vol enriquir les programacions dels teatres que hi intervenen però també poder contractar més artistes i que augmenti la producció. Hi ha espectacles que, sense la Quinzena, no veurien la llum. (Passa com el cas de Vilafranca de què parlàvem abans.) I això presentar-ho dins de la Quinzena, en aquest paraigua comunicatiu i presentat en algunes de les nou ciutats, incloent-hi Barcelona, dona visibilitat als espectacles, i si el títol és reeixit, sortirà amb una bona crítica i bones lloances del públic i potser arribarà més lluny del que hauria passat en condicions normals.

Esperem que sí. És que és un bon projecte. Enriqueix la programació de la teva ciutat. Davant d’aquestes premisses, crec que les ciutats haurien de continuar apostant-hi, i potser augmentant-hi el suport. Perquè és bo estar dins de la Quinzena. Des de Sant Cugat podem dir que hi hem entrat aquest segon any i hem vist una forma de treballar molt bona, ens ha enriquit la nostra programació, i crec que hi hauria d’haver una tercera edició.

Entre els teatres municipals tenim altres fòrums. A la Quinzena, en canvi, només hi vas a parlar de dansa. I això és diferent d’altres reunions en què parlem de teatre, de circ, de poesia (nosaltres som el festival nacional de poesia), que completa la nostra programació eclèctica, que és la nostra carta de presentació.

Sí. Et refereixes a espectacles que tenen moviment. La dansa necessita una ajuda, com la necessita la poesia o el circ o un tipus de teatre. Aquesta ajuda, els programadors l’hem de rebre amb aquestes reunions per poder plantejar-la als nostres teatres i apropar als nostres públics. Hem d’entendre la dansa com una inversió. No sempre surten bé les coses quan programes dansa, a la primera. Però has de tenir paciència i constància fins a convèncer el teu públic que en la dansa també hi trobarà plaer a l’escenari. La dansa també ha de formar part del seu imaginari d’aquest coneixement de què tot ésser humà vol disposar.

Nosaltres treballem amb molts fronts. Volem tenir la mirada a saber com rebrà les diferents propostes el nostre públic. Hem d’admetre que podem experimentar, però fins a cert punt. Hem de disposar d’una programació que arribi a molts tipus de públic.

Hem de mirar el pressupost de què disposa cada programador. Escollir és renunciar. Triar una cosa és deixar-ne d’altres fora. A casa seva, cadascú ho fa el millor que pot. I per tant les ajudes com la Quinzena, les col·laboracions, la suma què dèiem abans, són una oportunitat.

Perquè ho he incorporat a la programació des del principi. A vegades, hi ha espectacles que el públic rep com tu no esperaves, per això parlava de paciència. Has de fer veure a l’espectador que la dansa forma part del seu perímetre i del seu interès. També val l’experiència de programar dansa amb música en directe. Per exemple, amb el Ballet Nacional de España, i el seu Electra, el presentarem amb l’Orquestra Simfònica del Vallès en directe. Esperem que el públic vegi que és un plaer veure dansa i musica en directe. Quan ho aconsegueixes, la paraula dansa ja no és un problema dins la ment de l’espectador, sinó que es converteix en una virtut. I j s’atreveix a mirar els espectacles de dansa que hi ha a les teves programacions. Ara bé, has d’informar bé al teu espectador. Que no es pensi que veurà una cosa si és una altra. Aclarir-li, per exemple, si és dansa contemporània, clàssica, neoclàssica... Has de tenir una programació eclèctica amb títols tradicionals i d’altres de moderns. Has d’aconseguir que l’espectador s’obri per poder rebre la dansa. Tot i que sigui un tipus d’art més difícil de rebre com podria ser el teatre, per exemple. La dansa sempre necessita una ajuda però el plaer que pot trobar en un espectacle de dansa pot ser molt superior als plaers que pots trobar amb espectacles amb la paraula.