El pintor incontinent
Jaume Muxart, un dels últims supervivents de la generació d’artistes de la postguerra, mor als 96 anys després d’haver dedicat tota la seva vida a la pintura
Li tenia pànic, a la mort. No per la mort en si, sinó perquè ja no podria continuar pintant. Jaume Muxart va ser un home amb incontinència creativa durant tota la seva vida. Llarga vida que es va aturar ahir als 96 anys. Els últims temps, encara dedicat en cos i ànima a la pintura, tot desafiant les energies físiques (no pas mentals) que li fallaven i uns ulls que es resistien a veure la realitat que ell va transformar en la seva obra.
Amb Muxart, nascut el 1922 a Martorell, es va fonent la generació d’artistes que es van haver d’obrir camí en els anys més durs del franquisme i sense uns referents clars de modernitat. Ell anava per pèrit mercantil, però, poc abans d’acabar els estudis, ho va deixar córrer per ingressar a la Llotja. El 1948 va obtenir una beca per anar a París (per la qual va desertar de la mili; no va anar a la presó per les gestions que va fer el seu pare), i allà, a la Ville Lumière, va trobar els estímuls que el gris panorama del seu país li negava. Va conèixer Picasso, que el va amanyagar, com sempre feia amb els joves pintors catalans que es buscaven a si mateixos a París (i als quals parlava en català, com va fer amb ell). I després de conèixer Picasso ja res podia tornar a ser igual.
Bregat amb els dos anys de bohèmia que va viure a la capital francesa, el 1952 va rebre un altre ajut per poder viatjar a Roma. Espanya, i Catalunya, continuaven sent llocs inhòspits per poder plantejar un projecte artístic innovador, però les ganes irrefrenables de fer-lo hi eren. I així és com ell i sis artistes més (Marc Aleu, Modest Cuixart, Josep Guinovart, Jordi Mercadé, Antoni Tàpies i Joan-Josep Tharrats, avui ja tots morts) van fundar el Grup Taüll, el 1955. Un grup efímer. Tan efímer que l’aventura només va quedar en la cèlebre fotografia que els va fer Francesc Català-Roca davant de les pintures murals de l’absis de Sant Climent de Taüll, la icona de l’art romànic català que custodia el MNAC.
Creativitat oberta
Els Taüll compartien neguit, però en realitat tenien maneres de fer i d’entendre l’art diferents (i, en algun cas, un ego massa desmesurat per poder anar tots a l’una). En el cas de Muxart, el seu ideari mai va considerar modes ni etiquetes unívoques. La seva és una pintura d’esperit molt obert, que va i torna constantment de la figuració a l’abstracció, del blanc i negre al color... i, malgrat tot, sempre és un Muxart recognoscible per un pòsit comú.
Aquesta lliçó, la de l’artista lliure que no es deixa sotmetre per res ni per ningú, és la que ell mateix va donar als seus alumnes de la Facultat de Belles Arts, de la qual va ser catedràtic i degà.
Casat amb la també pintora Roser Agell, Muxart no va parar d’exposar, aquí i a fora. Això sí, li van faltar reconeixements institucionals en un país que té per costum desatendre els seus artistes i, per aquesta mateixa lògica perversa, oblidar les figures històriques. No se’n queixava, però sí que va lluitar en el tram final de la seva vida per deixar endreçat el seu llegat en un museu a Martorell. Es va inaugurar el 2011, a la Casa Par de la plaça de les Hores. El nonagenari Muxart, amb el seu posat elegant, es continuava vantant de la seva voracitat: “Pinto 20 o 30 quadres alhora!” No sabia dir amb precisió quants n’havia creat al llarg de la seva trajectòria. 10.000? Potser. “A mi la pintura m’ha salvat”, etzibava.
Al final pràcticament ja no hi veia, però amb l’instint intacte encara va poder gestar, el 2017, una pintura política, Catalunya crucificada, que va dedicar al president Puigdemont.
La cerimònia de comiat se celebrarà avui a les 13 h al Tanatori de les Corts.