ISABEL-CLARA SIMÓ

ESCRIPTORA

“Volem compartir el poder amb els homes”

HOMES
Autora:
Isabel-Clara Simó
Editorial:
Bromera
Pàgines:
208
Preu:
19 euros

El 1997 Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) va publicar Dones, un recull de disset històries que descrivien el món femení. Ara, per encàrrec de l'editorial Bromera, Simó torna a fer una operació semblant amb Homes: 22 narracions que corresponen a sengles tipologies masculines. Amb sentit de l'humor, de vegades, afecte o fins i tot denúncia, l'autora s'endinsa en l'univers masculí.

A cadascun dels contes d'Homes es personifica un tipus d'home diferent?

Sí. Són 22 actituds bastant esteses, dins del que jo anomeno educació de pati d'escola. Tot i que cada home és diferent dels altres, tots han tingut en comú uns trets històrics que, igual que a les dones, els han condicionat en coses com que els agradi l'electricitat o els cotxes. Són coses que formen part de la cultura col·lectiva.

Entre homes i dones, hi ha el dilema entre les diferències apreses i les genètiques. Vostè què en pensa?

Jo personalment, que sóc de l'escola M. Aurèlia Capmany i per tant de la Gertrude Stein i de la Simone de Beauvoir, m'inclino a pensar que totes aquestes diferències són exclusivament culturals. És clar que quan fa molts mil·lennis que dura una especialització cultural, forma part de la memòria històrica i d'alguna manera influeix en la genètica. No m'estranya, doncs, que genèticament els científics trobin diferències, però és el mateix que dir que els negres són millors en el jazz que els blancs. És clar, han tingut una herència cultural que acaba sent genètica, però ningú no s'atreviria a dir que són millors recol·lectant cotó!

En canvi hi ha activitats que s'associen a la dona, com la cuina, la perruqueria o cosir, però el que exerceix el poder en el mateix àmbit és un home: grans xefs, grans modistes, grans perruquers…

És clar, es tracta d'una qüestió de poder. Quan Freud deia que les dones teníem enveja del penis, en realitat la resposta és que tenim enveja dels privilegis que comporta tenir penis.

Fa mil·lennis que els homes tenen el poder. S'entén que és molt difícil deixar-lo anar.

És molt difícil compartir el poder. Nosaltres no volem apartar l'home del poder perquè l'ocupin les dones, sinó que volem compartir-lo. Això és el feminisme. Alguns homes oposen una terrible resistència segurament perquè no tenen cap altra superioritat de què presumir que dels seus testicles. Aleshores s'hi aferren com uns maleïts. Els que, en canvi, són conscients d'alguna destresa, no necessiten aferrar-se com folls als seus testicles com a senyal de superioritat, que és una cosa infame i amb resultats funestos.

Ha intentat evitar el maniqueisme en aquests contes?

És clar perquè és una bestiesa pensar que les dones són les bones i els homes els dolents. M'escandalitza sentir que un pintor és molt sensible perquè és homosexual o que una dona és molt sensible. És una doble mentida.

Els homes se senten desconcertats a causa dels avenços en la situació de la dona?

El problema de l'home contemporani és que les dones fa un segle i mig que pensem en el nostre rol, en canvi els homes no han tingut aquesta necessitat. L'home amb bona voluntat pensa més en el rol de la dona que en el seu propi rol. En això hem tingut molts companys que han estat al nostre costat. En canvi, han passat molt poc temps rumiant quin hauria de ser ara el rol de l'home. Ja saben que el rol de l'home tradicional és un rol erroni, però, un cop descobert això, quin seria el paper de l'home? Els metrosexuals ja em semblen bé, però em temo que són com una mena de neomasclistes perquè són incapaços de pegar-li a la dona, incapaços de no convertir les tasques amb ella, són companys molt amables, però continuen pensant en el seu interior que l'home és superior a la dona. Alguns m'han confessat que és veritat, per tant hi ha un punt d'hipocresia. En canvi jo estic convençuda que no som inferiors als homes i també estic convençuda que no som superiors. I com ells no poden expressar que es creuen superiors, hi ha un desconcert.

Pensar quin ha de ser el paper dels homes a partir d'ara, seria la seva tasca pendent?

Sí, que s'hi posin els que han estat bons companys nostres, que nosaltres els donarem suport. Volem un nou humanisme.

Aquesta seria la clau del feminisme actual?

Bé, falta molt camí perquè ara he notat un retrocés espectacular, sobretot en les nenes i les noies molt joves. Les mestres em diuen que el color rosa xifla a les nenes, que no es barregen amb els nens per res, que fabriquen sostenidors per a nenes de 4 anys... L'explicació que hi dono, a tot això, és que les dones feministes estem menys al carrer i més a l'aula, investigant, perquè la quantitat de bibliografia que està sortint és espectacular i de nivell.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.