cultura

EMPAR MOLINER

ESCRIPTORA

“També s'està bé sense drogues”

NO HI HA TERCERES PERSONES
Autor:
Empar Moliner
Editorial:
Quaderns Crema
Pàgines:
168
Preu:
16 euros

La narradora i articulista Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1967) presenta un nou recull de contes, No hi ha terceres persones (Quaderns Crema), ple de causticitat, humor i una certa amargura.

No hi ha terceres persones?

És un clixé que m'encanta. Això de negar la possibilitat d'un tercer quan s'acaba una relació amorosa ho trobo sensacional. I l'he volgut utilitzar.

El conte

de la televisió
parteix d'una experiència personal?

Hi ha similituds. De fet, és el premi Nobel de literatura que va al programa del Cuní. Reprodueixo una conversa amb una maquilladora. Mentre l'està arreglant, la maquilladora descobreix que porta un número al canell –de quan va ser en un camp de concentració– i li pregunta fascinada per l'originalitat del tatuatge.

El del monòleg teatral també és autobiogràfic?

No, més aviat volia recollir el tòpic que diu que no hi ha monòlegs per a actrius madures. La protagonista és una escriptora cocaïnòmana, d'entre 45 i 70 anys, que tenia un nòvio que pertanyia a un d'aquests grups de tribut als Beatles. No hi ha cosa més ridícula que els grups d'imitadors. El noi fa de bateria.

De doble de Ringo Starr.

Sí. La tia aquesta protagonista és va fotent clenxes –l'única paraula catalana que hem aportat a l'argot de l'hampa– de coca mentre va explicant la seva història d'amor.

És un conte amb música.

Hi ha les cançons que més m'han agradat de la música moderna.

Des de la versió de Robert Wyatt de Shipbuilding d'Elvis Costello fins a Slip away de David Bowie i All things must pass, de George Harrison. Fins i tot un tema d'Àlex Torío, el pare de la meva filla. Hi he posat una cançó que parla una mica de mi, per això l'he triada.
Hi ha també Coral·lí d'Adrià Puntí, un dels músics més bèsties que hi ha a Europa en aquests moments. Tothom hauria de tenir els seus tres discos.

La gran droga és el cervell.

No és veritat, però també s'està bé sense drogues. Hi ha aquella frase de Pedro Almodóvar, “m'encanta la droga, però odio els drogoaddictes”. És un conte seriós, de com fer-se gran, amarg, molt trist.

Hi ha alguna constant?

Tots es plantegen el tema de la fama. El desig dels personatges de tenir fama. Hi ha un altre conte amb una infermera del fill del cap de premsa d'un partit polític. El noi ha tingut un accident. El cap de premsa es lliga la infermera amb el propòsit que es folli el fill, un adolescent. Ella s'imagina que la descobreixen i surt a la tele amb això que anomenen una foto robada. Veus que són gent preocupada per la fama i el que genera la cosa de la tele, tan pertorbadora.

Els nous contes no estan tan marcats per l'humor i la ironia.

No, alguns m'han sortit molt seriosos, tot i que coses que he plantejat d'una manera més dura, els primers lectors em comenten que els han fet molta gràcia.

Hi ha un d'aquests periodistes imbècils que no porten gravadora, a diferència de tu, que graves sempre. Mentre entrevista el president de la Generalitat, se li mor l'honorable.

És algú en concret?

Sí, però que cadascú de la professió s'imagini el que vulgui, deu haver-hi més casos semblants. El personatge en concret és un puto patata entrevistador, garrepa i cutre, que passa tot el dia pensant en el menjar i que sovint vomita. Té un amic ric, amb qui van a casa dels papàs. Aquest individu entrevista el president de la Generalitat i li pregunta per l'exili. Aleshores, el president comença a posar-se nerviós i se li mor. A partir d'aquí, el periodista s'ho fa venir bé per fer una biografia, etc.

N'hi ha un de molt divertit d'un que vol ser normal.

Vol ser normal, però no ho és. El que intento mostrar és el que hi ha per sota.

Què és el que hi ha per sota?

Sí, allò de la urbanització de puta mare, el món feliç, la família unida, però per sota, la misèria més brutal. Hi ha una parella d'un conte que tenen un fill adoptat del Perú i volen que conegui altres nens peruans per compartir experiències. El problema és quan troben una família íntegrament peruana, amb fill no adoptat sinó biològic. No ho poden suportar.

Hi ha també una certa distància entre lector i escriptor.

Tenia molta por de crear un narrador distanciat, que no prengués partit. Aquesta vegada he volgut utilitzar la proximitat de narradors que m'agraden molt, com John Cheever, que diu el que li rota dels personatges i dóna les seves opinions. Opino i faig comparacions sense problemes. Dorothy Parker i Martin Amis també ho fan. He disfrutat més descrivint i amb els diàlegs, potser estan més acabats estilísticament, però no sóc jo qui ho ha de dir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Música

Dudamel, London Symphony Orchestra, Suzuki i Midori, grans noms del BCN Classics

Barcelona
Cultura

Els fons patrimonial de la família Bofarull-Vilar, a l’arxiu municipal de Reus

Reus
Castelló d’empúries

Un concert inèdit de Marco Mezquida a la basílica obrirà el quart Istiu

castelló d’empúries
Literatura

Més participants als Premis Recull de Blanes, amb 117 obres

Blanes
MÚSICA

Els Amics de les Arts: “És un error creure que guanyaràs públic nou amb cada disc”

BARCELONA
LITERATURA

Una fornada de contes abundant

Barcelona
TEATRE

L’Akadèmia destapa la hipocresia, des de la comèdia

BARCELONA
fotografia

Mor als 92 anys el gran fotògraf català Ramon Masats

barcelona
música

Coloma Bertran: “Ara m’avorreix tocar amb partitures”

girona