MARIA BARBAL
ESCRIPTORA
“Essencialment, estem sols a la vida”
Maria Barbal (Tremp, 1949) torna a la primera plana literària amb el recull de contes breus La pressa del temps (Columna), que conviurà a les parades d'aquest Sant Jordi amb l'edició dels 25 anys de Pedra de tartera, l'obra que la va fer famosa i que ara està seduint milers de lectors a l'estranger, sobretot a Alemanya. En el nou recull de relats, Maria Barbal es fica en la vida quotidiana de persones a les quals algun fet els fa trontollar les pròpies certeses.
És el llibre dels temps, però podria ser-ho també dels retorns: al poble, a la infantesa, als amors de joventut.
Potser sí. N'hi ha uns quants, de retorns, però no són buscats. Ha sortit així. De tota manera, a la vida també hi són, aquests retorns, encara que a vegades no els percebem, no en siguem conscients. Però més que pensar en retorns, he situat els personatges en situacions quotidianes que de cop experimenten un gir.
Un tema recurrent és la soledat, que plana damunt el llibre.
Torna a ser una cosa que surt de mi sense pensar-hi. Crec, tanmateix, que al capdavall les persones, malgrat la família, els amics, els companys, sabem que essencialment estem sols, sobretot quan cal prendre decisions. I suposo que això es reflecteix d'alguna manera en la meva literatura.
Un tercer tema, que en part té a veure amb la soledat, és la crisi de la parella.
M'ha sortit així i jo mateixa em vaig sorprendre una mica. Deu ser que al meu voltant passen aquestes coses.
Carme Arenas creu que, com li passa a vostè, els seus personatges, encara que semblin febles, no ho són.
El que valora algú altre que pot llegir-se tots els teus llibres d'una tirada, com ha fet Carme Arenas, que prepara un petit retrat literari sobre la meva obra per a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, és diferent del que tu mateixa hi veus. I penso que sí, que el que diu en bona part és així: he creat aquest tipus de personatge serè, que assumeix les dificultats amb problemes, però sense agressivitat contra el món ni contra els altres. Vaig començar amb la Conxa de Pedra de tartera i després van venir la protagonista de Càmfora, la Lina de Carrer Bolívia, fins i tot l'Agustí Riera de Mel i metzines. Per tant, sí, hi ha una mica aquesta tendència. Però després també hi ha un munt de secundaris que representen altres models.
Serien el seu mirall, aquests personatges centrals i serens?
No ho sé. Suposo que en certa manera sí. Hi ha una tirada a crear els personatges en relació amb com tu t'agafes els fets de la vida. Però jo en realitat he intentat no pintar-me gaire en la meva literatura. Una altra cosa és que ho hagi aconseguit. Sempre surt un fons, una visió del món.
És allò que dèiem de la soledat.
Quan estàs convençut d'alguna cosa, acaba sortint encara que no ho vulguis. En aquests contes, ni vaig evitar expressament ni vaig buscar parlar de la soledat o de les dificultats de la vida de parella.
El mateix amb la felicitat? Hi ha un conte que explícitament es titula El temps de la felicitat.
Aquest conte, que sembla molt senzill, m'ha donat molta feina i el resultat segur que no és tan òptim com jo voldria. Volia mostrar el contrast entre dues nenes que d'adolescents se senten lletges i que, ja d'adultes, han aconseguit ser guapes. També hi ha un aprenentatge de la bellesa. Tots els éssers humans som capaços de treure una mica de bellesa física de nosaltres. Elles fan aquesta mirada enrere, i sí, ara són guapes, però són felices?
A propòsit, al llibre no hi ha vint-i-set contes, com s'ha publicitat, sinó vint-i-vuit. Hi ha una estranya errada en l'índex.
De veritat? És boníssim, ningú no se n'havia adonat. Potser l'embolic prové que jo no volia que el conte Tornar a la terra, que inicialment era l'últim, fos l'acabament del llibre perquè em semblava massa trist. Així que vaig demanar canviar-lo de lloc.
A més de vendre llibres amb més contes dels que es pensava, vostè fa una dècada que ha aconseguit viure de la literatura. Un altre misteri.
Mig misteri. Vaig deixar de fer classes i m'he dedicat a escriure i a fer xerrades a les escoles, però en realitat no he viscut pròpiament dels drets d'autor, que només s'han animat amb l'èxit de Frankfurt, fa dos anys.
