“Volia una novel·la per llegir en veu alta”

Andreu Gomila (Palma, 1977), és poeta, crític literari i periodista (actualment, cap d'Espectacles de l'Avui). Ha publicat els llibres de poemes Un dia a l'infern, Diari de Buenos Aires i Aquí i ara. El Port. No serà res de mi és la primera novel·la.

És una persona desencisada. Va ser un noi molt prometedor, que va estudiar fora, al continent (Barcelona, París o on sigui), i que s'estanca després d'una carrera professional d'èxit. Per fer aquest personatge em vaig basar en el protagonista de La caiguda, de Camus. L'Arnau està totalment bloquejat i torna als orígens per refer la seva vida sense ni tan sols tenir la intenció de refer-la. Vol viure una quotidianitat en què sempre va repetint les mateixes coses, com fa la majoria de la gent: seguir una rutina sense plantejar-se què és la vida o què fan amb la seva vida.

Ella és l'altra cara, una persona que es pot dir que no ha sortit mai de l'illa i que genera uns instants per escapar de la rutina que són una farsa. És plena de desitjos, voldria haver fet tot el que ha fet l'Arnau. És una dona amb moltes aspiracions a qui, pel context social en què ha nascut, no li és possible fer res sense que algú li doni un cop de mà. Si l'Arnau és el desencís, la Maria es la il·lusió desbordada. Són dos personatges antagònics, per això s'entenen.

A mi m'agrada molt Pavese i un personatge d'El diable als turons es diu Orestes. L'Orestes és l'excepció i té un nom poc corrent per connotar això. És el personatge absent que té tanta importància com els altres pel que la gent explica d'ell. Jo volia crear una figura heroica, i els herois sempre ho són pel que es diu d'ells, ningú ha estat a la batalla on l'heroi lluitava i vencia, però tothom ho explica. És un personatge excèntric que tothom admira o odia. I potser també és com un mirall, la persona que tots voldrien ser, sense problemes, amb tot de cara, que sempre cau de peus. Aquesta mena de persones, de fet, existeixen.

Volia fer una novel·la nihilista, en què es pogués esperar tot i en què quedés demostrat que no hi ha res que serveixi per a res. De fet, la lluita dels tres personatges és per viure, i l'amor és l'únic sentiment on es poden agafar, i alhora un motor. Potser és més nihilista des del punt de vista del narrador que no des del punt de vista dels personatges, que tenen una manera de fer una mica existencialista.

Pretenia que fos un narrador objectiu, que no es posicionés, però vaig veure que això, per a mi, era impossible. Vaig crear una figura externa que opinés, no només sobre els personatges, sinó una mica més enllà. Si crees un narrador omniscient, aquesta figura s'integra dins la narració, però jo volia separar-la de la història. És una obra en què, si només t'interessa la història, et pots saltar els capítols zero [els del narrador]. Aquest narrador em donava el marc per poder oferir la meva visió del món, i per explicar una història d'una altra manera. Detesto la poesia o la narrativa que són massa transparents.

Respon al desig humà del voler. Viatjar per l'Amèrica Llatina em va provocar una reflexió que faig a la novel·la: als països pobres tot és futur. Sempre pensen que el futur serà molt bo. En canvi, als països de l'Occident acomodat, el passat és molt important; es justifiquen força pel passat viscut. Els meus personatges són passat, hi ha el present de la novel·la i un futur que s'intenten construir. L'Arnau és com un full en blanc en què va escrivint en present. La Maria, en canvi, podria ser un personatge llatinoamericà.

La solitud és imprescindible per a qualsevol, poder tenir un moment en què et trobes amb tu mateix i pots reflexionar. Hi ha molta gent que no sap estar sola. En canvi, els tres personatges són força solitaris, un fet complicat en societats petites com és la del Port. La comunitat et pot ajudar, però també et pot marginar... I l'Arnau i la Maria són més aviat marginals.

Una cosa és la poesia escrita i una altra, l'oral, i jo he escrit aquesta novel·la amb la intenció que es pugui llegir en veu alta. He cuidat molt l'estil. He mirat de no repetir conceptes, ser molt metafòric, evitar que hi hagi paraules estranyes o jugar amb el llenguatge. Em preocupava molt que el text fluís.