ANDREU GOMILA

ESCRIPTOR

“Volia una novel·la per llegir en veu alta”

EL PORT. NO SERÀ RES DE MI
Autor:
Andreu Gomila
Editorial:
Moll
Pàgines:
158
Preu:
12 euros

Andreu Gomila (Palma, 1977), és poeta, crític literari i periodista (actualment, cap d'Espectacles de l'Avui). Ha publicat els llibres de poemes Un dia a l'infern, Diari de Buenos Aires i Aquí i ara. El Port. No serà res de mi és la primera novel·la.

A l'obra ens mostra tres personatges: Maria, Arnau i Orestes. Com és, l'Arnau?

És una persona desencisada. Va ser un noi molt prometedor, que va estudiar fora, al continent (Barcelona, París o on sigui), i que s'estanca després d'una carrera professional d'èxit. Per fer aquest personatge em vaig basar en el protagonista de La caiguda, de Camus. L'Arnau està totalment bloquejat i torna als orígens per refer la seva vida sense ni tan sols tenir la intenció de refer-la. Vol viure una quotidianitat en què sempre va repetint les mateixes coses, com fa la majoria de la gent: seguir una rutina sense plantejar-se què és la vida o què fan amb la seva vida.

I què ens pot dir de la Maria?

Ella és l'altra cara, una persona que es pot dir que no ha sortit mai de l'illa i que genera uns instants per escapar de la rutina que són una farsa. És plena de desitjos, voldria haver fet tot el que ha fet l'Arnau. És una dona amb moltes aspiracions a qui, pel context social en què ha nascut, no li és possible fer res sense que algú li doni un cop de mà. Si l'Arnau és el desencís, la Maria es la il·lusió desbordada. Són dos personatges antagònics, per això s'entenen.

Per què el nom d'Orestes?

A mi m'agrada molt Pavese i un personatge d'El diable als turons es diu Orestes. L'Orestes és l'excepció i té un nom poc corrent per connotar això. És el personatge absent que té tanta importància com els altres pel que la gent explica d'ell. Jo volia crear una figura heroica, i els herois sempre ho són pel que es diu d'ells, ningú ha estat a la batalla on l'heroi lluitava i vencia, però tothom ho explica. És un personatge excèntric que tothom admira o odia. I potser també és com un mirall, la persona que tots voldrien ser, sense problemes, amb tot de cara, que sempre cau de peus. Aquesta mena de persones, de fet, existeixen.

Malgrat l'amor, és una obra molt existencialista, nihilista fins i tot.

Volia fer una novel·la nihilista, en què es pogués esperar tot i en què quedés demostrat que no hi ha res que serveixi per a res. De fet, la lluita dels tres personatges és per viure, i l'amor és l'únic sentiment on es poden agafar, i alhora un motor. Potser és més nihilista des del punt de vista del narrador que no des del punt de vista dels personatges, que tenen una manera de fer una mica existencialista.

Hi ha un quart personatge, un narrador peculiar que nega ser omniscient i que ho titlla de “pretensió estúpida”...

Pretenia que fos un narrador objectiu, que no es posicionés, però vaig veure que això, per a mi, era impossible. Vaig crear una figura externa que opinés, no només sobre els personatges, sinó una mica més enllà. Si crees un narrador omniscient, aquesta figura s'integra dins la narració, però jo volia separar-la de la història. És una obra en què, si només t'interessa la història, et pots saltar els capítols zero [els del narrador]. Aquest narrador em donava el marc per poder oferir la meva visió del món, i per explicar una història d'una altra manera. Detesto la poesia o la narrativa que són massa transparents.

El narrador afirma que “quan no hi ha futur, tot és passat”, però els personatges es creen un futur per escapar del passat.

Respon al desig humà del voler. Viatjar per l'Amèrica Llatina em va provocar una reflexió que faig a la novel·la: als països pobres tot és futur. Sempre pensen que el futur serà molt bo. En canvi, als països de l'Occident acomodat, el passat és molt important; es justifiquen força pel passat viscut. Els meus personatges són passat, hi ha el present de la novel·la i un futur que s'intenten construir. L'Arnau és com un full en blanc en què va escrivint en present. La Maria, en canvi, podria ser un personatge llatinoamericà.

Són personatges solitaris.

La solitud és imprescindible per a qualsevol, poder tenir un moment en què et trobes amb tu mateix i pots reflexionar. Hi ha molta gent que no sap estar sola. En canvi, els tres personatges són força solitaris, un fet complicat en societats petites com és la del Port. La comunitat et pot ajudar, però també et pot marginar... I l'Arnau i la Maria són més aviat marginals.

L'estil acurat de la narració, és com una extensió de la poesia?

Una cosa és la poesia escrita i una altra, l'oral, i jo he escrit aquesta novel·la amb la intenció que es pugui llegir en veu alta. He cuidat molt l'estil. He mirat de no repetir conceptes, ser molt metafòric, evitar que hi hagi paraules estranyes o jugar amb el llenguatge. Em preocupava molt que el text fluís.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Música

Dudamel, London Symphony Orchestra, Suzuki i Midori, grans noms del BCN Classics

Barcelona
Cultura

Els fons patrimonial de la família Bofarull-Vilar, a l’arxiu municipal de Reus

Reus
Castelló d’empúries

Un concert inèdit de Marco Mezquida a la basílica obrirà el quart Istiu

castelló d’empúries
Literatura

Més participants als Premis Recull de Blanes, amb 117 obres

Blanes
MÚSICA

Els Amics de les Arts: “És un error creure que guanyaràs públic nou amb cada disc”

BARCELONA
LITERATURA

Una fornada de contes abundant

Barcelona
TEATRE

L’Akadèmia destapa la hipocresia, des de la comèdia

BARCELONA
fotografia

Mor als 92 anys el gran fotògraf català Ramon Masats

barcelona
música

Coloma Bertran: “Ara m’avorreix tocar amb partitures”

girona