JORDI PUNTÍ

ESCRIPTOR

“Escriure és sempre aprendre escriure”

MALETES PERDUDES
Autor:
Jordi Puntí
Editorial:
Empúries
Pàgines:
456
Preu:
17,95 euros

Avui Jordi Puntí (Manlleu, 1967) celebra el seu sant, però també celebra que té novel·la per signar. Maletes perdudes és la primera que escriu. Després del ressò dels seus llibres de relats curts Pell d'armadillo i Animals tristos hi havia expectativa per veure-la enllestida i al carrer. Amb Maletes perdudes va guanyar el premi Octavi Pellisa de 2003 destinat a projectes literaris. El llibre tracta de quatre germans fills d'un mateix pare però de mares diferents que viuen a diversos països d'Europa –els Cristòfols–, que decideixen anar a la recerca del pare.

Com va néixer el llibre?

El relat sorgeix de conjuntar diversos elements. Tenia al cap la imatge d'un pare amb fills escampats arreu del món. M'agradava també la imatge d'una noia que roba maletes en un aeroport... Però també em seduïa molt el món de les mudances internacionals, que jo mateix he viscut.

L'acció se centra als darrers anys del franquisme i no a la Guerra Civil...

Ja fa uns quants anys que la Guerra Civil i la postguerra serveixen per explicar històries d'herois. Sobretot després del fenomen de Soldados de Salamina. Jo he provat d'explicar una història d'antiherois. Els meus personatges van tan collats per la feina que no tenen temps de ser antifranquistes. Si ho són, és de manera passiva, o per interessos personals.

No va darrere de l'èpica?

La literatura sol fixar-se en personatges excepcionals. Jo he triat gent molt normal. En Bundó, per exemple, tot i que és fill d'una persona que van afusellar al Camp de la Bota, no deixa de ser un camioner senzill.

Aquesta normalitat el porta a no posar cursives quan els personatges parlen en castellà?

Provo de reflectir la realitat. M'agrada integrar amb normalitat els moments que els personatges s'expressen en castellà.

Els personatges seran corrents, però el que viuen és una mica surrealista?

El que viuen té raó de ser dins del llibre. Té sentit en un món tancat. És versemblant perquè els narradors ho expliquen així, i no d'una altra manera. Podem dir que no és una història realista... Tot i que a Saragossa em van preguntar si m'havia inspirat en la vida del boxador Perico Fernández, que va tenir tres fills de tres dones i a tots els va anomenar Pedro.

Hi ha moments que m'ha semblat estar llegint Enid Blyton.

Els Cristòfols són quatre germans que, quan es troben per buscar el seu pare, passen dels 30 anys. Com que no havien estat mai junts ni es coneixien, per a ells significa un retorn a la infantesa. Per això ara juguen. Juguen a fer d'investigadors, d'aventurers. La seva mirada dóna al llibre un to optimista. El drama queda diluït perquè els ulls són de nen que necessita disfressar la realitat.

Quina diferència troba entre la novel·la i el relat curt?

En cada llibre busques la teva veu, que en cada obra és diferent segons el que vols explicar. Escriure un conte és anar a una pedrera i picar fins que et surt alguna cosa. Fer un novel·la és un procés més complex.

Escriptor, periodista, traductor?

Crec que escriptor ho engloba tot, però més que escriptor, que ho sóc, perquè cada matí em llevo i em poso a escriure, em sento narrador, fabulador. Escriure, que no és ben bé el mateix que fer llibres, és ser un investigador de la llengua. Pensar i repensar el que escrius.

I aquí què és ser escriptor?

A Catalunya ser escriptor encara té un prestigi social, perquè el territori és petit i les influències van barates. Per alguns un escriptor és una persona important que se suposa que té opinió per a tot i que ha d'incidir en la societat. A vegades em demanen el parer de coses que no en tinc ni idea. Això no passa a gaires llocs, diria.

Què en pensa, de la literatura catalana?

Tot i que el nivell en general és molt bo, trobo que peca de conformista i massa autoreferencial. Sempre estem parlant del mateix, de les nostres quatre cosetes...

Què hi ha d'aquestes «cosetes» a Maletes perdudes?

No ho sé. Jo he volgut escriure una novel·la poc tradicional catalana, que no passa només a Catalunya, sinó que surt a fora. Un dels referents seria la literatura medieval, el Tirant lo Blanc: algú que s'enfila dalt d'un cavall i surt a l'aventura, a córrer pel món. Com els camioners de Maletes perdudes que pugen al Pegaso i enfilen cap a Europa i els passen coses. Si et mous, sempre te'n passa alguna per explicar.

Li agradaria fer un viatge amb un camió de mudances com al seu llibre?

La veritat és que sí. Ja hi ha qui m'ha proposat fer-ho per escriure un article.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Música

Dudamel, London Symphony Orchestra, Suzuki i Midori, grans noms del BCN Classics

Barcelona
Cultura

Els fons patrimonial de la família Bofarull-Vilar, a l’arxiu municipal de Reus

Reus
Castelló d’empúries

Un concert inèdit de Marco Mezquida a la basílica obrirà el quart Istiu

castelló d’empúries
Literatura

Més participants als Premis Recull de Blanes, amb 117 obres

Blanes
MÚSICA

Els Amics de les Arts: “És un error creure que guanyaràs públic nou amb cada disc”

BARCELONA
LITERATURA

Una fornada de contes abundant

Barcelona
TEATRE

L’Akadèmia destapa la hipocresia, des de la comèdia

BARCELONA
fotografia

Mor als 92 anys el gran fotògraf català Ramon Masats

barcelona
música

Coloma Bertran: “Ara m’avorreix tocar amb partitures”

girona