“El bon lector nota la mentida”

És autor de novel·les molt ben rebudes pels lectors exigents, com El laberint de les girafes i Barba-rossa, ara ens explica una història d'amor entre l'home més lleig del món i una peixatera menorquina i ho fa mantenint el nivell d'exigència d'un estil ben propi.

Sí, m'agrada fer capítols curts per crear una imatge i així evito la unió purament tècnica entre paràgrafs. És un treball de síntesi. Hi ha un llibre que em va marcar molt, que és Pedro Páramo, de Juan Rulfo, i això n'és un resultat.

Exacte. Sembla que així un té un nivell més alt d'exigència perquè cada capítol ha de funcionar per ell mateix. M'hi sento molt còmode. Ja ho vaig fer amb Barba-rossa, però aquest és un llibre molt diferent. No busco només un lluïment líric, sinó que també m'interessa perquè l'acció vagi avançant.

El faig lleig per radicalitzar el personatge. Podia fer-lo molt lleig o fer-lo molt guapo, però jo preferia posar-lo al cantó de les víctimes. És també una manera de reflexionar sobre la bellesa i preguntar-me què és. A la novel·la es diu que ell veu els homes com si fossin una sopa. És una manera de dir que el que compta és l'harmonia del conjunt, de les qualitats i dels defectes quan entren en ebullició i agafen consistència. Per entendre'ns: Brad Pitt és molt guapo, però fins que no en veus el conjunt, no saps si realment és bell, com diu Nabokov, la bellesa està relacionada amb la compassió. El director del diari de la novel·la fa servir la metàfora de la taronja. Fins que no l'obres, no tens ni idea si és agra o dolça.

Sí, sobre le dues forces que ens mouen entre desplaçar-nos i sentir-nos segurs allà on som. A la ciutat és molt fàcil anar amunt i avall, però quan un viu a una illa s'adona que tot hi està molt concentrat. Hi ha gent de Maó que no han anat mai a Ciutadella. Les illes són com una metàfora concentrada del món. Jo he nascut a Menorca, però quan va morir el meu pare, vaig tenir la necessitat de sortir de l'illa per observar-la des de fora. Tenia 28 anys i des d'aleshores visc a Barcelona.

Per a mi el gel és la veritat nua perquè el protagonista cerca la veritat d'un episodi de la guerra, no per fer justícia, sinó per saber-la. Pel que fa a la memòria històrica, jo vull saber la veritat, i no per venjança, sinó per posar-la sobre la taula, sigui del cantó que sigui. Estic totalment a favor d'obrir les fosses.

Sí, és la llegenda d'una emperadriu russa que un hivern es va fer construir un palau de gel. Em va semblar molt bonica i contundent. No és gens nyonya, sinó que s'acaba convertint en una màquina de tortura, en una metàfora de la duresa. I em sembla que l'escriptor és com el gel, que mostra la seva veritat nua, perquè quan escrius se't nota tot: els sentiments, les fòbies i les fílies. Podràs parlar de qualsevol cosa i el bon lector sabrà si menteixes.

L'ésser humà d'ara rep molta informació, llegeix, és al Facebook, escriu, la literatura i tota la pesca forma part de la seva vida. Abans s'havia de copiar i que no es notés. Ara no: un s'ha de basar en el que rep i és igual si es nota. A Frankenstein l'havies de maquillar i que no se li veiessin les cicatrius. Ara es pot veure fins i tot la nostra manera de crear-lo.

Ara estem en una cruïlla històrica perquè els rols han canviat una mica i el món femení s'imposa per a bé. Cal reivindicar els neocursis. Els homes hem d'expressar els nostres sentiments. Se'ns reclama que no siguem tan distants i que ens expressem, i això provoca un terrabastall dins del món masculí. Havíem estat ridículs però virils en les guerres i ara som ridículs i desconcertats. Jo ho valoro com un canvi molt positiu.

A mi no m'interessen els escriptors que no expressen els seus sentiments. Hi ha el perill de ser cursis i cal no traspassar la frontera, però entre un que la traspassa i un que es refugia en la ironia perquè li fa por, jo prefereixo qui fa el ridícul al qui s'amaga. Has de donar alguna cosa més que aquest distanciament tan fred.

Absolutament.