JOAN PONS

ESCRIPTOR

“El bon lector nota la mentida”

LA CASA DE GEL
Autor:
Joan Pons
Editorial:
Bromera
Pàgines:
204
Preu:
19 euros

És autor de novel·les molt ben rebudes pels lectors exigents, com El laberint de les girafes i Barba-rossa, ara ens explica una història d'amor entre l'home més lleig del món i una peixatera menorquina i ho fa mantenint el nivell d'exigència d'un estil ben propi.

D

'entrada, el que sobta de la seva novel·la és la fragmentació en episodis molt curts.

Sí, m'agrada fer capítols curts per crear una imatge i així evito la unió purament tècnica entre paràgrafs. És un treball de síntesi. Hi ha un llibre que em va marcar molt, que és Pedro Páramo, de Juan Rulfo, i això n'és un resultat.

Es situa en la línia de la prosa poètica.

Exacte. Sembla que així un té un nivell més alt d'exigència perquè cada capítol ha de funcionar per ell mateix. M'hi sento molt còmode. Ja ho vaig fer amb Barba-rossa, però aquest és un llibre molt diferent. No busco només un lluïment líric, sinó que també m'interessa perquè l'acció vagi avançant.

Comença així: “Em dic Simó Vallès i sóc l'home més lleig del món.” Pobre protagonista.

El faig lleig per radicalitzar el personatge. Podia fer-lo molt lleig o fer-lo molt guapo, però jo preferia posar-lo al cantó de les víctimes. És també una manera de reflexionar sobre la bellesa i preguntar-me què és. A la novel·la es diu que ell veu els homes com si fossin una sopa. És una manera de dir que el que compta és l'harmonia del conjunt, de les qualitats i dels defectes quan entren en ebullició i agafen consistència. Per entendre'ns: Brad Pitt és molt guapo, però fins que no en veus el conjunt, no saps si realment és bell, com diu Nabokov, la bellesa està relacionada amb la compassió. El director del diari de la novel·la fa servir la metàfora de la taronja. Fins que no l'obres, no tens ni idea si és agra o dolça.

A La casa de gel també hi ha una reflexió sobre el nomadisme.

Sí, sobre le dues forces que ens mouen entre desplaçar-nos i sentir-nos segurs allà on som. A la ciutat és molt fàcil anar amunt i avall, però quan un viu a una illa s'adona que tot hi està molt concentrat. Hi ha gent de Maó que no han anat mai a Ciutadella. Les illes són com una metàfora concentrada del món. Jo he nascut a Menorca, però quan va morir el meu pare, vaig tenir la necessitat de sortir de l'illa per observar-la des de fora. Tenia 28 anys i des d'aleshores visc a Barcelona.

I què simbolitza el gel?

Per a mi el gel és la veritat nua perquè el protagonista cerca la veritat d'un episodi de la guerra, no per fer justícia, sinó per saber-la. Pel que fa a la memòria històrica, jo vull saber la veritat, i no per venjança, sinó per posar-la sobre la taula, sigui del cantó que sigui. Estic totalment a favor d'obrir les fosses.

En la seva novel·la, però, la història del gel ens situa a Rússia.

Sí, és la llegenda d'una emperadriu russa que un hivern es va fer construir un palau de gel. Em va semblar molt bonica i contundent. No és gens nyonya, sinó que s'acaba convertint en una màquina de tortura, en una metàfora de la duresa. I em sembla que l'escriptor és com el gel, que mostra la seva veritat nua, perquè quan escrius se't nota tot: els sentiments, les fòbies i les fílies. Podràs parlar de qualsevol cosa i el bon lector sabrà si menteixes.

El llibre és ple de referències literàries, per què?

L'ésser humà d'ara rep molta informació, llegeix, és al Facebook, escriu, la literatura i tota la pesca forma part de la seva vida. Abans s'havia de copiar i que no es notés. Ara no: un s'ha de basar en el que rep i és igual si es nota. A Frankenstein l'havies de maquillar i que no se li veiessin les cicatrius. Ara es pot veure fins i tot la nostra manera de crear-lo.

A La casa de gel hi ha una càrrega en contra del món masculí, encara que sigui de manera subtil.

Ara estem en una cruïlla històrica perquè els rols han canviat una mica i el món femení s'imposa per a bé. Cal reivindicar els neocursis. Els homes hem d'expressar els nostres sentiments. Se'ns reclama que no siguem tan distants i que ens expressem, i això provoca un terrabastall dins del món masculí. Havíem estat ridículs però virils en les guerres i ara som ridículs i desconcertats. Jo ho valoro com un canvi molt positiu.

Què vol dir amb aquesta reivindicació dels neocursis?

A mi no m'interessen els escriptors que no expressen els seus sentiments. Hi ha el perill de ser cursis i cal no traspassar la frontera, però entre un que la traspassa i un que es refugia en la ironia perquè li fa por, jo prefereixo qui fa el ridícul al qui s'amaga. Has de donar alguna cosa més que aquest distanciament tan fred.

Al llibre diu: “Fins i tot els llibres més dolents tenen coses en el seu interior que et poden ajudar.” Vol dir?

Absolutament.

Sempre he estat un lector molt desordenat, de best sellers i del que calgués. A Ferreries no hi ha llibreries importants i m'havia de conformar amb el que arribava. He après molt dels escriptors infumables. Fan la seva funció i no resisteixen el temps, però un llibre encara que sigui dolent et pot explicar una experiència, com Papillon. De tota manera, en aquella època jo llençava tots aquests llibres com si em volgués alliberar del seu pes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona