“La memòria enganya tothom”

Material d'enderroc l'he anat escrivint per etapes durant uns quinze anys. No vaig fer cap guió previ. La segona part parteix de l'ampliació d'un article en què feia un repàs del teatre dels anys seixanta als vuitanta que em va encarregar una revista castellana. Però és que la voluntat del llibre (ja ho diu el títol) no és construir un edifici nou, sinó anar recollint trossos d'edificis perduts i recuperar-los. És cert que hauria pogut explicar la història del teatre a través d'una altra persona, però no vaig trobar l'idoni. Als més grans, com Brossa o Espriu no els coneixia prou. Amb Pedrolo tenia poca relació i desagradable, perquè era un home estrany: no li va agradar que no sempre li digués que la seva obra era una meravella.

Ja es veu en el llibre que la relació que vaig tenir amb la majoria va ser epidèrmica. L'excepció seria Ramon Gomis i Rodolf Sirera, però potser no tindrien un nom suficient per atraure un públic ampli.

Amb Salvat hi vaig tenir una relació relativa i conflictiva. No es pot dir que fos una persona amb qui m'identificava; més valia no parlar-ne. Pel que fa a Sergi Belbel, és jove, encara. De Terenci Moix hi és tot. També de Rodoreda. De Belbel hi ha un apartat, dic que les coses canvien a partir d'ell.

Segurament és un error, sí. El que passa és que jo la televisió l'he viscuda, però no des del centre, a diferència del teatre. És una feina meravellosa, que m'ha donat satisfaccions més grans que el teatre i també reconeixement i diners. Però sempre he sentit que em feien un encàrrec. Tot i que podria parlar de la gènesi de la sèrie Poble Nou (que vaig viure i patir) o de l'experiència de Diagonal TV en què em van embrancar Jaume Banacolocha i Joan Bas. Després de lluitar molt, Diagonal TV és una empresa forta, tot i que no saps mai què passarà demà. Són dues persones que m'estimo molt, però no hi ha hagut la intimitat que vaig compartir amb Roig, Terenci, Marfany i Torras. No hi he entrat mai, en el seu món més personal, i no els podria replicar amb fidelitat. Si hagués fet un capítol sobre el meu descobriment de la televisió hauria traït la mirada del llibre. Sóc el protagonista, però sempre a través de la mirada d'un altre.

Els autors no vam tenir les possibilitats de créixer dels actors, els escenògrafs i els directors del teatre independent. Ells van fer pinya, però no van voler comptar amb els autors. Consideraven que havíem de desaparèixer. Nosaltres no vam ser capaços d'ajuntar-nos i fer equip contra aquesta tesi. Aquesta era una teoria que venia d'Europa amb molta força. Guillem-Jordi Graells era un dels teòrics, i així apareix en el llibre. Tenia un menyspreu cap als autors. Ara, també s'ha de dir que ell feia el que creia, llavors; no hi havia malícia. He de dir que ell és una persona que, des d'una segona fila, ha treballat molt per al teatre de Catalunya.

És que aquest no és un llibre de memòries, no pretén ser autobiogràfic. Parlo de records, sí. Guardo les llibretes de les obres de fa trenta anys. Quan no parlo de mi, exposo fets que em sembla recordar i, de vegades, recordo malament. Escrivint-lo he constatat que recordo malament. La memòria és subjectiva, enganya, menteix tothom. Tens una idea del que va passar fins que algú et posa en evidència i veus que no és del tot cert, però, tot i així, es manté com un record fort.

Escombres cap a casa. Et fas el record més bonic. Recordo que Mercè Rodoreda va venir a veure una estrena meva. I jo estava molt content. Fins que la Carme Arnau em va recordar que va ser ella qui li va proposar anar-hi; no va venir per iniciativa pròpia, no és el mateix. També recordo que li va agradar l'obra. És veritat, realment? La Carme diu que sí, que li va interessar. Però agradar i interessar és diferent.

Són capítols dels quals tothom parla. Potser perquè en vaig poder parlar amb coneixement de causa. La idea era fer un retrat del seu caràcter i parlar de la seva obra, de la seva l'evolució i el seu significat.

Sí, però ho faig des de l'afecte. Em sembla que es nota prou. El Terenci et podia fer bromes pesades, però no t'hi podies enfadar mai.