Crítica
teatre
Una immersió total
Quim Àvila torna amb un monòleg corprenedor. Si ja ho va fer amb Ricard de 3r (Sala Flyhard, 2015), ficcionant un jove que patia bulling a l’institut i que s’emmirallava en la brutalitat del personatge de Shakespeare per venjar-se, ara es posa en la pell d’un personatge ben real, també fràgil i vulnerable (el músic James Rhodes). El públic entra al seu refugi, el seu estudi de música, allà on ell es construeix una alternativa al suïcidi amb el record del seu fill i el suport de la música. Ivan Morales proposa una peça despullada, crua, que dialogaria molt bé amb el Wasted d’Intims Produccions (Tàrrega, 2015). O amb el Sé de un lugar. Tots es refugien en espais de confiança i indaguen en formes teatrals.
A Instrumental, hi ha un so i una llum que /(ja abans de començar l’espectacle) contagien l’escena. Quan surt Quim Àvila, que també entra pistes de so i canals de llum com qui ensenya records del seu garatge, la peça es concreta i pren una forma irreversible. Explica en primera i en tercera persona, àgilment, sense que el públic es perdi. I convida a trencar el mur de la por, una muntanya de matalassos que obstaculitzen l’entrada. però que desapareixeran a la sortida. De fet, el públic intervé puntualment, amb la mateixa intimitat i confiança d’una confessió d’amic. I s’atreveix a travessar per la mar d’inseguretats i ferides obertes. Similars a les de James/Quim. Per acabar, una breu peça interpretada al piano. Apresa en sis setmanes d’estudi (seguint el llibre de Rhodes). Immersió total. Implacable i lluminós. Extremament net en un món brut, i fosc. Calen més funcions i més produccions com aquesta per a públic jove i adult.