Música

Crònica

La Tabacalera de totes les tribus

Per acabar festivament el concert commemoratiu del trentè aniversari de La Tabacalera, dissabte a la plaça del Castell de la Bisbal d’Empordà, tots els grups i alguns espontanis van pujar a l’escenari per tocar junts una enèrgica versió del Mierda de ciudad publicat el 1985 per Kortatu (“Todo este sábado me lo voy a pasar privando en mi casa hasta reventar...”) i algú va recordar que La Tabacalera va ser, entre el 1988 i el 1995, la casa de totes les tribus. A l’antic magatzem de tabac, hi van conviure sense problemes punks, hardcoretes, heavies, skatalítics i altres col·lectius que simplement hi buscaven un lloc per tocar i escoltar música en directe, per imaginar i impulsar projectes culturals i socials, per ho haver-se de quedar tot sol a casa fastiguejat i borratxo en aquella Bisbal a cavall entre els anys vuitanta i noranta en què la gent de l’associació La Lluna Negra va dirigir aquell centre autogestionat on van passar tantes coses. Calia recordar-ho.

Durant els últims mesos, a la Bisbal s’ha portat a terme tot un procés de memòria col·lectiva, per recollir material i records del que va ser La Tabacalera per a tota una generació. Com a resultat d’aquesta recerca, dissabte es va inaugurar en una de les sales del castell una exposició amb cartells i material divers dels molts concerts i activitats que es van fer en aquest espai de “resistència cultural”, complementada amb l’edició d’un fanzine i un llibre, La Tabacalera (1988-1995). Recollint fragments d’història, a la venda en una parada on es van exhaurir les samarretes amb el logotip de La Lluna Negra.

Club Moriarty va obrir a mitja tarda la tanda de concerts amb el seu pop-rock clàssic i sòlid, amb set cançons com ara Quémalo todo, Dos sombras, El filo del horizonte, Lo siento por ti i la versió de Lo que quieres oir, de Los Pistones, per repassar les seves maquetes i el seu únic disc, De bar en peor, publicat el 1998 amb el nom de Moriarty.

Vestits de conjunt, els tres membres de La Família Manson van aprofitar bé el seu temps, tocant a ultravelocitat punk una dotzena de temes, inclosos els quatre del seu únic EP, Fun (1995) i versions de The Zeros, Dead Boys i Wire, entre altres clàssics amfetamínics. També accelerats, però en una altra via més polititzada, Miok’s van repassar al complet la seva maqueta del 1989, Somnis de llibertat, per acabar amb una potent revisió de La gallineta de Llach.

El final de festa va arribar amb Komando Moriles, amb quinze temes per repassar els seus quatre discos i fer un homenatge als Toasters. 



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.